Tot va començar el 4 d’agost de 2015, quan el president de la Generalitat, Artur Mas, va signar el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S . “Volia anar a l’acte de suport a la plaça de Sant Jaume, però no tenia amb qui, i per no avorrir-me me’n vaig endur llapis i paper”, explica l’artista plàstic premianenc Pol Peiró. Va començar a dibuixar la gent que hi havia a la plaça, i a l’endemà va fer el mateix en un acte polític al Parc de la Ciutadella. I així, fins avui. Peiró ha anat seguint durant dos anys tot el “procés”, reflectint-lo amb els seus apunts al natural. Dibuixos que ara es poden veure en un llibre, ‘D’un temps, d’un país.

Dietari d’un procés dibuixat per Pol Peiró”, i en una exposició que es pot veure aquest dies a Premià. Els episodis narrats per Peiró recorren temporalment des de la signatura del decret de convocatòria de les eleccions del 27 de setembre de 2015 fins l’estiu del 2017, amb la convocatòria del referèndum d’autodeterminació. Una experiència que ha permès a aquest jove assistir en primera persona uns anys que poden marcar la història del país, a més de conèixer personatges claus del procés. “He pogut viure la política des de dins, a través del llapis, per poder presentar un relat inèdit dels fets”, resol Peiró. 

Per què a través del dibuix?
Sempre m’ha interessat l’apunt al natural. És una tipologia de dibuix artístic que agafa l’essència d’un moment i que obliga l’autor a sintetitzar al màxim, a esquematitzar i agafar l’essència del que representa. És un exercici mental molt interessant.

Què aporten els teus dibuixos a explicar el procés independentista?
Estem molt acostumats a la fotografia i al vídeo, però molt menys al dibuix, sobretot quan es tracta de representar la realitat. Aporto una diferència estètica, però també un relat inèdit, el dibuix en viu i en directe de les persones concretes que protagonitzen el procés, però també dels actes i les experiències col•lectives. Sempre des d’una visió totalment subjectiva. Totes les visions són interessades, i la meva també ho és. L’art és una mentida, i si hi sumes la política, ja es torna insostenible!

Què t’ha permès descobrir del procés, viure’l de tan a prop?
Jo no enganyo a ningú, el projecte artístic és independentista, jo hi crec en aquesta causa. Però en tot aquest temps he vist llums i ombres, que m’han tret una mica la innocència prèvia i m’han permès fer més autocrítica. A vegades, sincerament, fem ridícul i pena. Quan vaig a una conferència de l’ANC i veig com al conferenciant li posen l’ampolleta d’aigua amb la senyera enganxada... Aquesta estètica tan carrinclona, aquest punt de ‘Teresines’, el detesto. Els dibuixos intento que fugin també d’això.

No creus que un projecte com aquest et pot encasellar com a artista?
He rebut crítiques i em pot haver tancat algunes portes, però també me n’obre d’altes. M’encasella, sí, però en quelcom en què jo hi crec, així que si aquest és el preu a pagar, l’assumeixo.

Amb quins personatges t’has acabat entenent millor?
El president Mas sempre ha estat molt cordial i molt atent. També recordo una conversa molt intensa amb l’expresident del Parlament, Joan Rigol, en un viatge compartit de tornada a Barcelona. 

perfil detall