Miguel Guillen, autor de 'Podemos - Izquierda Unida. Del desamor a la confluencia'
Notícies relacionades
Miguel Guillen, autor de 'Podemos - Izquierda Unida. Del desamor a la confluencia'

"A Mataró l'esquerra ha de confluir si vol guanyar, però li manca un líder clar"

El mataroní Miguel Guillén defensa la necessitat que té l'esquerra d'unir-se per assolir majories al seu llibre 'Podemos - Izquierda Unida. Del desamor a la confluencia'

Miguel Guillén (Mataró, 1980) acaba de publicar 'Podemos - Izquierda Unida. Del desamor a la confluencia'. Un títol que analitza com es va gestar la coalició entre aquests dos partits de l'esquerra estatal, i que serveix al politòleg i activista mataroní per teoritzar sobre la necessitat que les forces progressistes conflueixin com a única via per conquerir el poder. Seguint els exemples de les victòries dels 'comuns' a ciutats com Barcelona o Saragossa, o els fracassos d'altres intents de coalició (per exemple a Mataró el 2015), Guillén analitza en aquesta entrevista els problemes endèmics de desunió que afecten els partits d'esquerres, el sacseig que ha suposat la irrupció de Podemos i com aquest nou panorama pot suposar un canvi de paradigma polític, també a la seva ciutat natal. Guillén ha estat secretari d'organització d'ICV a Mataró, col·labora amb diversos mitjans de comunicació i actualment dirigeix la fundació Unió de Cooperadors de Mataró. L'autor presenta el llibre aquest divendres, dia 24, a les 19h a la biblioteca Pompeu Fabra, acompanyat de la Senadora d'En Comú Podem Maria Freixanet, qui firma el pròleg del volum.

D'on surt la idea d'escriure aquest llibre?

La política es una de les meves passions. Com a persona propera als moviments d'esquerres, em sobten els atacs molt durs que percebo entre la gent de Podemos i d’Izquierda Unida (IU) des del sorgiment dels primers. L’esquerra tradicional viu aquest sorgiment amb desconcert. Un partit nou amb un discurs que ells portaven defensant des de fa anys. Però els nous tenen èxit, surten als mitjans i a la gent els agrada la música. Apareix un moviment que els avança per l’esquerra sense que s'ho esperessin.

"L'esquerra tradicional queda desconcertada per l'aparició d'un partit nou, amb el mateix discurs que ells defensaven des de sempre però més jove, clar i que qualla en la gent"

Pablo Iglesias i companyia eren els únics que hi confiaven.

A les Europees de 2014 Podemos treu cinc eurodiputats quan absolutament ningú s’ho esperava. Es tracatava d'un partit que no deixava de ser l’experiment d’uns amics de la facultat de politiques de la Complutense de Madrid que veuen una finestra d’oportunitat. Pablo Iglesias, persona molt propera a IU, votant i assessora del partit, parla amb la cúpula per oferir un projecte conjunt per les Europees, però la direcció el frena .Ell entra en còlera perquè veu que hi ha una oportunitat que la vella guàrdia del Partit Comunista no accepta, i decideix presentar-se en solitari. És conscient que és un rostre molt conegut, molt mediàtic, que té carisma, que a través de les tertúlies televisives molta gent s’hi identifica, i ho aprofita per llançar-se a la piscina muntant el projecte Podemos.

foto 3097268

Iglesias i Garzón, amb Mònica Oltra en un acte electoral. Foto: ACN

S'hi va lluir, IU, ignorant Iglesias...

La decisió nefasta d’IU en el fons va ser positiva a la llarga per l’esquerra, que avui té 71 diputats a la confluència Unidos Podemos. Siguem simples i anem als resultats: IU en el millor dels casos hauria estat de nou la Izquierda Unida de Julio Anguita, amb menys de 30 representants. Feia falta una reformulació de l’esquerra, IU ja ho defensava però només en el pla teòric,  la renovació de discurs i formes es van guardar en un calaix. Iglesias y Errejón tenen clar que sí s'ha de portar a la pràctica, és ara o mai, en un context de crisi economica, politica, institucional...

I com s'ho fan per penetrar allà on IU és incapaç de fer-ho?

En el context de crisi absoluta, Podemos presenta un conflicte que sona novedós, entre elits i poble. No deixa de ser el conflicte clàssic de l’esquerra entre els de dalt i els de baix, però en els darrers anys s’ha visualitzat de manera especialment clara. Els innumerables casos de corrupció dels partits tradicionals (Bárcenas, Púnica, Pretoria...) indignen la gent com mai. Una ciutadania que veu com ho està perdent tot i que se sent orfe d’una opció política que els representa, i això Iglesias y Errejón ho veuen.

"La ciutadania, en un context de crisi absoluta, veu com ho està perdent tot i que se sent orfe d’una opció política que els representa, i això Iglesias y Errejón ho perceben"

Però si el discurs és, en el fons, el de sempre, perquè qualla en la gent quan abans no ho feia?

El discurs de Podemos és similar al de les forces tradicionals, sí. Però la gent percebia que tot allò preexistent no servia. Tots els partits tradicionals, a ulls de molts ciutadans, eren el mateix, encara que no haguessin rascat mai poder, i la culpa del que passava, de que tot s'estigués enfonsant, era de tots ells. Per això calia una nova força, encara que arribés amb un discurs no tan diferent a l'antic. El mateix passa, a la dreta, amb Ciutadans: se'ls percep com a nous, que estan nets i no han robat.

El fenomen Podemos és tot un trauma per a la vella guàrdia

I tant!. Els apareix una gent mes jove, nova, que aconsegueix parlar més clar, que surt molt més a la televisió,  que el seu discurs qualla entre la gent, i que en pocs mesos de vida les enquestes els situen com a possible segona força. Van ser un huracà. Noms de la vella guàrdia d'IU com Cayo Lara o Gaspar Llamazares se senten atacats. No pas sense raó, ja que en els primers temps les batzegades de Podemos contra IU van ser molt dures, i els veterans perceben que el nou moviment vol carregar-se tot el bagatge i la història que porten a l'esquena. En canvi noms com Alberto Garzón aposten des del primer moment per l'acord i la confluència amb ells. Quan l'huracà els passa per sobre, la vella guàrdia ha de marxar, la direcció d'IU es renova i amb Garzón al capdavant, serà clau en el bastiment d'Unidos Podemos.

19 foto 02 pòrtada llibre

La portada del nou llibre del mataroní

La senadora d'En Comú Podem Maria Freixanet explica, citada al llibre, que durant dècades els que venien del PSUC s'han sentit minoria. Això ha canviat ara, oi?

Del que es tracta ara és de guanyar. L'experiència ha demostrat que sent soci minoritari en el govern costa molt canviar les coses, i serveixi com a exemple ICV al tripartit català o a l'Ajuntament. I si el plantejament passa per la victòria, l'única manera que té l'esquerra d'aconseguir-la és fer-ho unida. ICV sempre ha apostat per aquesta línia, fins i tot abans del sorgiment de Podemos. No com IU, on ha existit massa gent patriota de les sigles. Al final què més donen, les sigles, si pots aconseguir 71 diputats?

"Del que es tracta ara és de guanyar. L'experiència ha demostrat que sent soci minoritari en el govern costa molt canviar les coses"

Però la recerca d'aquestes àmplies majories no implica renunciar a massa postulats de l'esquerra?

El filòsof Max Weber parlava de l’ètica de la conviccio i l’ètica de la responsabilitat. La primera es basa en tenir unes conviccions i no moure's per no trair-les. Però en política real entra en joc la segona, que entén que també has de saber cedir, renunciar. Mira la CUP investint un president convergent, va decidir fer-ho per l'ètica de la responsabilitat. Per aconseguir l’objectiu final has de fer quelcom contrari a les teves conviccions. La política és això. Quan entres en responsabilitat de govern ho has d’assumir. Quan tens poder mai podràs acontentar tothom, tampoc els teus.

La contradicció i manca de coherència es penalitza molt avui, té un alt cost polític.

Però llavors l’alternativa és no canviar res i que segueixi governant el PP.

Que és precisament el que ha acabat passant...

Hi havia partidaris a Podemos d’investir Pedro Sánchez. Però cal tenir en compte que se’ls va enganyar. PSOE i C’s van negociar entre ells, van acordar investidura de Sánchez, i llavors van a buscar a Podemos per exigir-li que entrés en aquest pacte. Això és xantatge.

Unidos Podemos trenca amb el paradigma que l'esquerra sempre va desunida. Dóna grans esperances als seus votants però al final els resultats no són els esperats. Què va passar?

Jo crec que igualment va ser una unió molt positiva, mai sabrem que hagués passat si anessin en separat. Mai ningú a l’esquerra del PSOE ha tingut 71 diputats. Cal tenir en compte que la gent en aquell moment estava cansadíssima, eren les segones eleccions en molt poc temps, la campanya electoral contínua va acabar sent esgotadora. Manolo Monereo, un dels meus referents, clau en la formació d’Unidos Podemos i diputat per Còrdova, defensa que per molta gent era molt difícil entendre que dues formacions que s’havien dit de tot en declaracions creuades i entrevistes duríssimes, ara anessin juntes de la mà. En aquelles províncies on més vots va perdre la coalició va ser en aquelles on IU era mes forta, així que la gent que no va anar a votar segurament eren simpatitzants d'Izquierda Unida que s'havia sentit atacada per Podemos i que tenia recança cap a ells. Votants que pensaven "porto 25 anys matant-me anant a manifestacions, penjant cartells, a l’AMPA, al sindicat, lluitant pels serveis públics, presentant-nos a les eleccions i sempre perdent, traient menys del 10% dels vots. I ara vénen aquests que no els he vist mai enlloc, que ningú sap on eren fins ara, i em volen donar lliçons".

En aquelles províncies on més vots va perdre la coalició va ser en aquelles on IU era mes forta, així que la gent que no va anar a votar segurament eren simpatitzants d'Izquierda Unida que s'havia sentit atacada per Podemos

Cites el periodista Jordi Évole qui a la vegada cita el seu avi dient "la izquierda sólo está unida en la cárcel". Amb Unidos Podemos això no es va complir, però amb el cisma Iglesias-Errejón n'hi ha hagut més que suficient.

Es tracta d'un cas caricaturesc d'aquesta divisió. Pablo i Íñigo són amics íntims! És el mal endèmic de l'esquerra, que sempre sol fixar-se en allò que la separa i no en el que la uneix. I el que pretenc aportar amb aquest llibre és que la confluència és imprescindible. Que allà on ha guanyat l'esquerra és perquè ha confluït. Barcelona, Madrid, Saragossa, Ferrol, Corunya, Cadis... Si va per separat, en canvi, ho té molt més difícil. I quan no aconsegueix unir-se, sovint és per qüestions d'interessos personals i per egos.

"Avui per separat VoleMataró, CUP i ICV-EUiA sumen 6 regidors. Junts, amb els mateixos vots, n'haurien tret 8"

A Catalunya el nou partit que promouen Ada Colau i Xavier Domènech ja sembla néixer coix perquè Podem ha amenaçat amb no sumar-s'hi. El mateix de sempre?

No s'entendria que en una nova força de confluència de l'esquerra catalana Podem no hi fos, no tindria cap sentit que no fos un actor clau. En tot cas aquest moviment ha d'anar més enllà dels partits, si tan sols es queda en una suma de sigles i de quotes, no servirà per res. Els partits hi han de ser, la gent organitzada políticament ha de jugar un paper important; com deia Gramsci, les idees sense organització no viuen. Però també s'ha d'engrescar altres col·lectius.

Ada Colau Xavier Domènech

Ada Colau i Xavier Domènech, promotors d'un nou partit a nivell català. Foto: ACN

A Mataró, per les municipals de 2015, l'esquerra no va confluir, al contrari que a altres municipis. Creus que s'aconseguirà a les properes eleccions?

Sí l'esquerra pretén guanyar a Mataró -que no ho sé, potser no vol- ha de confluir, és de calaix. Avui per separat VoleMataró, CUP i ICV-EUiA sumen 6 regidors. Junts, amb els mateixos vots, n'haurien tret 8. Però si aquests partits volen anar plegats hauran de tenir en compte allò que els uneix; si tan sols miren el que els separa, no hi haurà manera.

"A Mataró no hi ha ningú en qui tothom pensi com un futur líder de la confluència"

I qui hauria de liderar aquesta confluència a la ciutat?

A Mataró no hi ha una Ada Colau o una Dolors Sabaté (l'alcaldessa de Badalona). Malgrat que els projectes són col·lectius els lideratges són molt importants. Sense Pablo Iglesias Podemos no existiria, i sense Colau avui a Barcelona governaria Xavier Trias (CiU). A Mataró no hi ha ningú en qui tothom pensi com un futur líder de la confluència. Quin seria el perfil ideal? Algú que generi molt més consens que antipaties, que no hagi estat mai regidor de l'Ajuntament, que tingui carisma... No és pas fàcil. Tenim algun perfil que ho compleixi? No ho sé.  

Comentaris

Amb la col·laboració de

Generalitat de Catalunya
Logo Capgròs
  • Capgròs Comunicació, SL
  • Ronda President Irla,26 (Edifici Cenema) 08302 Mataró (Barcelona)
  • Telèfon: 93 312 73 53
  • info@capgroscomunicacio.com
  • redaccio@capgros.com
  • publicitat@capgros.com

Associat a l’àrea digital

Amic mitjans d'informació i comunicació

Web auditada per OJD Interactive