Juan de Maya va arribar a Mataró, i concretament a Cerdanyola, l’any 1953, quan llavors només tenia 10 anys. Provinent del poble de Cehegín, a Múrcia, juntament amb els seus pares i germans van anar a viure a casa d’uns parents de la família fins que van aconseguir reunir els diners necessaris per comprar una casa pròpia, situada al carrer Maravillas. Tot i que amb 12 anys ja treballava per ajudar a la família, quan sortia de la feina anava a una petita nau on un capellà, Juan Luís González de Haro (Mossèn Biscuter) ensenyava als nanos a llegir, a escriure, jugaven a jocs de taula i, els diumenges, anaven al cinema dels Salesians. I és que, des de ben jove, de Maya sempre ha tingut un paper molt participatiu en la millora del barri. Juntament amb altres joves de la parròquia, col·laborava amb activitats quan calia recaptar fons per dotar de serveis i equipaments un barri que ja era casa seva.

L’any 1960 entra al Centre Social, on duu a terme l’activitat més compromesa de cara al desenvolupament de Cerdanyola i, més endavant, també forma part de l’Associació de Veïns. Dins  d’aquesta és nomenat president l’any 1998 i fins al 2003. Durant tots aquests anys de vida i implicació al barri, de Maya ha aconseguit recopilar gran quantitat de documents històrics. Un material que, l’any 2000, decideix plasmar en un llibre que publica juntament amb Josep Lligadas. ‘Cerdanyola, el barri gran de Mataró’ és el repàs per una història que comença als anys 20. “Un barri sense història és un poble mort i, si no tenim història, estem condemnats a repetir-la perquè no tenim arrels en les quals inspirar-nos”, apunta.

“Des dels seus inicis el barri ha sigut molt reivindicatiu i sempre ha lluitat per allò que volia”

Com recordes la Cerdanyola d’aquells inicis?

La vida voltava al voltant del torrent de la Gatassa, perquè de la carretera cap a baix no hi havia res. Quan jo vaig arribar hi havia només uns quants carrers i, la majoria, a mig fer. Per anar cap al tramvia o caminar cap al centre, havies de passar per un tros petit a cada cantó perquè la resta era torrent i l’aigua passava per allà. Eren unes condicions molt precàries. Si la gent que arribava volia construir-se la seva pròpia casa, ho feia seguint les línies del torrent, sense cap pla urbanístic a seguir.

I com va anar creixent?

Des del principi el barri ha sigut molt reivindicatiu i sempre ha sabut lluitar per allò que volia. L’any 1955 va arribar un capellà amb la idea de muntar una parròquia. Aquest va anar reunint veïns, va formar una junta d’obres per recaptar diners i va anar pel barri buscant mà d’obra que ajudés a fer locals parroquials, una escola pels nanos, un cinema i sales de reunions pels veïns. Jo, amb 12 anys, ja col·laborava amb la festa major del barri i feia activitats per treure diners per a la parròquia. Gràcies a l’ajuda de tots, en qüestió de 3 anys el barri tenia tots aquests equipaments.

perfil detall

En quin punt sorgeixen les primeres associacions?

Als anys 60 vaig entrar al Centre Social, que lluitava per la millora del barri i per aconseguir serveis que no teníem. Allà no vam parar fins a l’any 1975, quan s’aprova la llei que permetia fer associacions veïnals. L’associació de veïns, però, va estar un temps morta perquè l’Ajuntament va prometre aportar les solucions. Però, poc temps després, i veient que estàvem encallats, vam decidir tornar a la càrrega i lluitar per un aspecte que ens preocupava: la reforma del parc de Cerdanyola, que havia quedat en mal estat. Després de reunions i recollida de signatures, ho vam aconseguir.

I ara, què et sembla la situació actual del barri?

No puc estar en contra de la immigració perquè jo ho sóc. Ara hi ha una altra onada d’immigrants i l’única diferència és que, quan nosaltres veníem, com érem del mateix país, no ens va costar integrar-nos. Jo mai he tingut cap fre en contribuir amb el que es fa a Mataró, la seva vida social i cultural. Ara, en canvi, això costa una mica més i no hi ha aquest sentit de pertinença, però sé que els nanos que corren ara pel carrer s’acabaran integrant quan creixin. La convivència de moment funciona.

Com veus el futur de Cerdanyola?

Si segueix aquest grau de convivència, el veig molt bé. Però falten equipaments, que els reclamem fa molts anys. Un poliesportiu polivalent on també es puguin fer actes culturals o concerts, un arxiu històric que arribi a ser un  museu amb seu final a la torre de Can Palauet, un parc urbà als Garrofers on poder passejar, un auditori on fer teatre, conferències o actes de festa major... Continuarem lluitant per aconseguir tot això.