“Quan estava a casa el meu pare era ideal. Però podia més la política .Vaja, no la política, el sindicat, la CNT, el sindicalisme, perquè el meu pare no era polític; era sindicalista. A nosaltres ens estimava molt però primer era el seu ideal del sindicalisme i en defensa de l’obrer”. És la idea recurrent que repeteix Guillermina Peiró, filla de Joan Peiró, quan se li pregunta pel seu pare. Aquesta és la transcripció íntegra de la conversa que apareix, en petits fragments, a la versió documental de Peiró42, que s’estrenarà el dissabte dia 28 al vespre a Mataró Televisió.

Com vivia, vostè l’absència del seu pare?
Amb angoixa, perquè no sabíem mai quan vindria. I a vegades, quan venia, havia de menjar ràpidament i marxar de nou. Jo el meu pare el tinc idealitzat. Era una persona noble. Però qui mereix encara més el meu respecte és la meva mare, que no va dir mai res. A tot arreu on l’agafaven, ella hi anava. Vull dir que no va ser només en Joan Peiró. També va ser la Mercè Olives. Tantomonta, montatanto. Per tant, el meu pare va ser un gran home, però més gran ho va ser la meva mare, que es quedava amb tots els fills... i després anava a veure’l allà on fos. S’estimaven tant... s’havien casat de molt joves. Sort en va tenir d’ella, el meu pare: va ser el seu refugi. N’estic molt orgullosa, del meu pare, malgrat que va sacrificar la seva vida i la de tots. Va ser un bon pare, un bon marit i un bon sindicalista, que no es va vendre per res del món.I també un bon veí, tothom se l’estimava molt.

“Hagués preferit tenir un pare corrupte, si tu vols, però seguir tenint un pare”

Quan estava a casa i elseu pare no hi era, com se sentia?
Amb buidor. Trobaves a faltar la seva presència, perquè quan el pare era a casa per molt polític i sindicalista que fos... els fills eren els fills i ell ens estimava moltíssim.Què feia amb nosaltres? Jugava. Amb la meva germana petita la portava a collibè, me’n recordo. I li deia: “Dona, tu ja ets massa gran!”. Però vaja, poca cosa podia fer, perquè sempre estava al sindicat. Però quan hi era, era un pare carinyós, que t’explicava les coses, cuentos d’aquella època... Sempre li fèiem cantar La filla del marxant. “Papa, canti-la!”. I ell la cantava. Ep, això si no estava escrivint a màquina, eh, que a casa molt sovint escrivia a màquina. Mentre fumava; semblava un forn de boira, la seva habitació. El sereno, així mig en broma, sempre deia: “El dia que el vingui a buscar la Guàrdia Civil, l’avisaré i li diré que pari d’escriure”. Era un pare admirable, sí.

Però podia més el sindicalisme, el seu ideal, que vostès.
Sí. La seva idea sempre va ser el sindicat, el sindicat, el sindicat.I davant això, sí que hi érem, nosaltres, però... Tingueu en compte que quan hi havia el papa a casaera una festa grossa, perquè... no hi era mai! O estava agafat, o estava amagat o estava de propaganda per tot Espanya. Per això tenim el nostre pare tan idealitzat; va ser un home tan carinyós, tan bondadós, que ens estimava tant... però no podia estar per nosaltres perquè tenia altra feina, amb el sindicat. Per les seves idees, el meu pare, no hi havia dona ni fills. La seva idea era el sindicat, el sindicat, el sindicat. Ara, també cal dir que la canalla per ell era sagrada. Com que ell havia començat a treballar als set o vuit anys, a Can Robert, a Les Corts... i els picaven els dits amb el vidre calent. No podia amb les injustícies cap als més petits. La lluita que va portar era perquè l’havia patit primer ell. Per a ell, el càstig als més menuts no existia. Al Forn del Vidre, als aprenents no se’ls podia ni tocar.

Acabada la guerra... Creia que no el matarien?
Home, sempre queda l’esperança de què no ho faran, perquè hi va haver molta gent, molta, a defensar-lo. Però com que era a qui volien matar... però vaja, no li van trobar cap causa, només que era un sindicalista. Ni lladre ni res. Simplement que era un sindicalista. I ell va defensar molta gent, d’aquí Mataró, que li venia a demanar ajuda. Però a ell ningú el va poder ajudar.

"Per a ell, el càstig als més menuts no existia. Al Forn del Vidre, als aprenents no se’ls podia ni tocar"

Tota la família us podríeu haver salvat...
I tant, però el Papa no va voler mai. “Si voleu podeu anar a Montreal, al Canadà, a Mèxic...”, ens deia. Però vam dir: “No, sense vostè no; ens quedem”. I vam haver d’agafar la guerra d’aquí, la de França, l’ocupació alemanya... Quan van saber que l’havien matat érem a Narbona. Recordo que ens vam cridar a l’Ajuntament. Ja teníem una mica de por, nosaltres, del que ens podien dir. I va sortir l’alcalde aquell, tot negre, amb el seu barret, i ens va dir: “Lamento dir-vos que el vostre pare ha estat afusellat el 24 de juliol a València”. Ja no vam sentir res més, la meva germana Aurèlia i jo. Ella es va mig desmaiar, de fet. De Narbona vam anar a París i de París vam tornar aquí.

"Ell va defensar molta gent, d’aquí Mataró, que li venia a demanar ajuda. Però a ell ningú el va poder ajudar"

A vostèli va saber greu que ell no entrés al sindicat vertical del franquisme?
Sí que em va saber greu, que no ho fes. Hagués preferit tenir un pare corrupte, si tu vols, però seguir tenint un pare. Com a filla, hagués claudicat. Ara, sé del cert que si ell ho hagués fet, si hagués donat el vist-i-plau a formar part del règim, allò l’hauria matat. S’hauria mort igual. Ell no va ser mai un traïdor. S’hauria anat pansint, no ho hauria pogut suportar. Sí hagués acceptat, tota la lluita que havia fet tanta gent...Pel papa no hi havia ni dona ni fills; el seu ideal era aquell i per aquell ideal va morir. I que consti que cap fill ha renunciat al seu pensament. Cap d’ells.