S’apropa la revetlla de Sant Joan i m’és impossible no recordar com vivíem al meu barri anys enrere els dies previs al 23 de juny. Jo sóc de Cirera, però el que explicaré serveix també per a la gent de la resta de barris de la meva ciutat. Estic parlant del Mataró de fa vint-i-cinc anys aproximadament, quan les barriades estaven físicament separades del Centre i l’Eixample per camps i descampats. No existia la Via Europa ni el nou Parc Central, ni Camí de la Serra ni l’autopista. Encara avui, quan baixem al Centre, diem que baixem “a Mataró”. Els nens passàvem hores i hores jugant al carrer i a aquells camps que ens semblaven selves immenses. Sembla que hagin passat moltes dècades, però la transformació de la nostra ciutat es va produir en poc temps i no fa tants anys com pugui semblar. El cert és que segurament la infantesa que vam tenir els nens de barri com jo que ens apropem a la quarantena d’anys no té massa a veure amb la dels nens d’ara, i no només per la transformació de la ciutat, que també, sinó pels canvis socials i en particular tecnològics. Ara els nens es comuniquen per Whatsapp, quan en la meva època baixaves al carrer i et trobaves als amics al lloc de sempre, o els picaves al intèrfon i simplement deies: “¿te bajas un rato?”.

Recordo com el mes de juny estàvem ja pensant en les llargues vacances d’estiu, en els partits interminables de futbol, en les excursions en bicicleta a llocs suposadament llunyans com Els Burots, avui Plaça Granollers... Molts recordem colar-nos a la casa que avui és l’alberg de Can Soleret, absolutament abandonada, que nosaltres anomenàvem la “Casa de las siete ventanas”. I molts recordem, ara amb tristor, com els pares ens advertien abans de sortir al carrer: “¡si ves alguna jeringuilla en el suelo no la toques!”. Eren els anys de l’heroïna que va segar la vida de tants i tants veïns. Però si hi ha un moment màgic d’aquells anys per a mi sempre serà la nit de Sant Joan, i sobretot els dies previs. Només a Cirera, recordo que els nens muntàvem cinc fogueres diferents: una al descampat on ara hi ha l’escola Antonio Machado, una altra a la zona que ara ocupa el Parc Rafael Alberti, una altra davant de la ronda Joan Peiró, on ara hi ha els blocs de pisos de la Via Europa, una altra a descampat del carrer Càceres, una altra al costat de la ja abandonada fàbrica de l’Abanderado... Recordo com els nens del barri competíem per veure qui feia la foguera més grossa, com anàvem d’amagat a robar fustes i mobles a les fogueres “rivals”, com ens moríem d’enveja quan visitàvem les fogueres gegants de La Llàntia o el Triangle dels Molins... Aquells dies ens fèiem un fart de pencar: recollir mobles i fustes per tot arreu, col·locar-los a lloc, fer torns de vigilància per controlar que ningú no ens pispés material... Recordo com treballàvem en equip i com ens divertíem fins que arribava el moment màgic de la nit de Sant Joan, quan calàvem foc a aquell munt de fustes amb un ninot a dalt del pal major. Tiràvem petards i, davant de casa meva, al parc Antonio Machado, semblava un infern ple de petits dimonis embogits.

Ara, he de reconèixer que em posa trist quan veig que els nens del meu barri (i dels altres barris) ja no fan fogueres de Sant Joan (a Mataró se’n fan ben poques), i maten les hores jugant amb la tablet o mirant les pantalles dels seus mòbils. Hi ha qui diu que la nostàlgia és quelcom conservador i fins i tot carca, però permeteu-me compartir amb vosaltres aquests records, uns records que any rere any em vénen a la ment. Potser m’estic fent gran...