Capgròs
En què s’han de fixar les famílies quan assisteixin a les jornades de portes obertes d’escoles i instituts? Quins han de ser els criteris principals a l’hora d’escollir centre per als seus fills i filles? Com identificar que els cada cop més nombrosos projectes pedagògics singulars són potents i creïbles, i no tan sols pur maquillatge? És important la tipologia d’alumnat que acull el centre, cal prioritzar la qualitat de les instal·lacions per sobre de tot, fins a quin punt la proximitat és imprescindible? La quantitat de preguntes que pares i mares acumulen en moments com aquests pot resultar angoixant. El filòsof i pedagog maresmenc Gregorio Luri, una de les veus més autoritzades del panorama català en matèria educativa, dóna algunes claus per ajudar a prendre la decisió correcta
Les jornades de portes obertes mostren la realitat de cada escola?
Són un fenomen de mercat, no pas quelcom estrictament pedagògic. Uns dies on el centre ho té tot dissenyat per convèncer-te, on s’esforça per amagar allò que no convé que es vegi. S’imposa el màrqueting, el branding. És normal: aquelles escoles que no atreguin prou alumnat es veuen risc que se’ls treguin línies, cosa que a mig terme les condemna a desaparèixer. Hi ha una preocupació tremenda. Però no crec que sigui del tot negatiu: l’escola pública no pot renunciar a cuidar la seva imatge, perquè l’escola és una institució pública, un centre de poder que gestiona recursos públics, i que té una responsabilitat davant la societat.
Però com ens ho hem de fer per esbrinar la veritat més enllà del màrqueting?
Quan vaig avaluacions externes dels centres, miro principalment quatre coses: la manera com entren els alumnes a l’escola i la cara que en fan quan en surten; la manera com estan els passadissos i el manteniment dels lavabos. Sí, els lavabos: el seu estat és un reflex fidel del valor que dones als teus alumnes. M’agrada detectar hàbits quotidians enter els mestres que indiquen que hi ha conviccions fortes i un claustre unit. Poso l’exemple d’una escola del casc antic de Barcelona, amb unes instal·lacions tan precàries que et porten a pensar que l’haurien de tancar el més aviat possible, però quan veig com la directora saluda pel nom a tots els alumnes cada matí, i el seu tutor s’acomiada d’ells cada dia donant-los la mà i mirant-los a la cara... HI portaria els meus fills o nets d’immediat.
“Una escola és bona quan les famílies es refereixen a ella com ‘la nostra escola’”
Mètodes com la zona única que s’estableix a Mataró, els considera adequats?
Hem fet del pluralisme un valor constitucional suprem, i anem cada cop mes a donar autonomia als centres. Si acceptem aquests dos fets, la llibertat d’elecció és una necessitat.
Però moltes famílies segueixen valorant la proximitat
I tant. És quelcom important. T’estalvia molt de temps, i permet que el teu fill tingui amics al mateix barri on vius. Un dret dels infants és tenir pares tranquils, i si aquests l’han de portar a una escola a l’altra punta de la ciutat i perdre cada matí una hora al cotxe, no hi ajuda gens.
Una manera més senzilla seria que es fessin públics els resultats acadèmics de cada escola, però la comunitat educativa n’és molt reticent.
No m’agrada que les escoles es resisteixin a les avaluacions. Això al final es deu al cert complex d’inferioritat que l’escola pública té respecte a la concertada. Però si es fessin es descobriria quelcom tan fonamental com elemental: que les diferències no són gens notables. Que en realitat la distància més gran és entre diferents escoles públiques, i ens deixaria clar que l’administració no les pot tractar per igual. Mai tindrem una valoració absolutament objectiva, ni amb les escoles ni amb res. Però la pitjor avaluació és la que no es fa. Tots cometem errors, no hi ha ningú perfecte, però hem de ser capaços analitzar la lògica que t’ha portat a aquest error. L’avaluació es un diagnòstic de treball, forma part del procés d’aprenentatge, si no la fas no pots captar moltes coses.
“Les jornades de portes obertes s’han convertit en un fenomen de mercat, no estrictament pedagògic”
Les diferències entre escoles es deuen sobretot a la realitat socioeconòmica del seu entorn i de les famílies usuàries?
Més que per la realitat socioeconòmica, les diferències venen motivades pel clima que es crea dins del claustre de professors. Podem trobar tantíssims exemples d’escoles en una situació socioeconòmica depriment que presenten resultats extraordinaris, i viceversa. Ves a un barri barceloní ric com San Gervasi i veuràs la diferència bestial en els resultats de les avaluacions de les seves escoles. Clar que la realitat de l’entorn influeix, i no es pot tractar a totes les escoles igual des de l’administració si les necessitats són diferents. Però aquesta realitat és la que és, i amb ella s’ha de treballar. T’imagines que un funcionari de presos es queixés que al seu lloc de treball només li arriben delinqüents? Com a funcionari públic treballes amb la societat que tens, amb la realitat que t’ha tocat.
És difícil, en definitiva, establir un barem clar i únic per poder escollir escola
Al final és una elecció que fem amb els ulls tancats. Mai trobaràs l’escola que et satisfaci al 100%. I perquè allò que defineix el que és realment bo d’ella no es pot baremar. L’escola és una causa noble i imperfecta, sempre arribarà el dia que et decebrà. Molts pares que creuen haver trobat la perfecta pels seus fills, a la primera que es torcen les coses els canvien de centre, quelcom que sempre resulta traumàtic. Al final, podem determinar que una escola és bona quan en parles d’ella en família, amb els fills, t’hi refereixes de manera espontània com “la nostra escola”.
“Si acceptem el pluralisme i l’autonomia dels centres, la llibertat d’elecció d’escola és una necessitat”
Avui gairebé totes les escoles presenten projectes pedagògics singulars i innovadors. Com podem detectar que no ens venguin gat per llebre?
Avui el concepte “nou” ha substituït el de “bo” com a criteri d’avaluació. Qualsevol cosa que se’ns presenti com a innovadora no necessita justificar que a més sigui bona, i això em sembla una confusió terrible. Aquest glamur de la innovació que amaga que la gran majoria de projectes que se’ns presenten sota aquesta etiqueta, com el treball per projectes o l’aprendre fent, tenen més de 100 anys de vida. La bona escola és aquella que té assumida la pràctica reflexiva i és capaç d’aprendre dels seus fracassos i dels seus èxits, no pas qui té la metodologia teòricament més avançada i innovadora. Si al final el que fas és comprar una impressora 3d per utilitzar-la només el dia que vingui el periodista a fer la foto, doncs no vas enlloc. El mètode no és la clau de res: el que és important és la coordinació de l’equip docent al voltant d’unes idees pedagògiques i de treball. Sigui quina sigui la metodologia, si el professorat ho comparteix i està convençut, llavors els resultats són extraordinaris.
Comentaris