Capgròs
Com fer pagar a qui més té, i viceversa? La gran pregunta que es plantegen els defensors de la progressivitat fiscal. És a dir, regular els impostos, taxes i preus públics de manera que no siguin uniformes per a tothom, sinó que s’adaptin a la renda i als recursos de cada contribuent Les administracions públiques es topen amb moltes barreres, tant de tipus legal com eminentment pràctiques. Quelcom que es posa en evidència sobretot als Ajuntaments. El Ple municipal de Mataró ha d’aprovar definitivament les Ordenances Fiscals de 2017 el proper 22 de desembre. El consistori va crear l’any 2012 la Comissió de tarifació social per aconseguir que impostos, taxes i preus públics de la ciutat tinguin en compte els criteris de renda i la situació personal i familiar dels usuaris. Des que es va posar realment en actiu, l’any 2015, s’ha reunit un total de cinc vegades. Però els avenços no han estat especialment notoris. Per quin motiu?
La comissió per a la tarifació social s'ha reunit cinc vegades, però els avenços no han estat especialment notoris
La renda, fora d’abast. El més senzill seria establir quant ha de pagar cada persona o unitat familiar en base a la seva renda. Però un ajuntament no pot conèixer aquesta dada. “Hisenda no permet a les administracions locals accedir a la informació tributària dels ciutadans”, resol el regidor de Serveis Centrals, Juan Carlos Jérez. Aquesta informació només es pot obtenir quan es demana directament al contribuent. A més, la renda sovint no és l’únic barem per establir quants ingressos i recursos té una persona o família: hi ha altres variables com ara el patrimoni i els rendiments de capital. “Hi ha tantes variables que és massa complicat i feixuc aconseguir tota la informació, el procés seria tan costós que caldria encarir la pròpia taxa per poder fer-hi front”, expliquen des de Serveis Centrals.
La brossa, el cas més “progressiu”. Els majors avenços en matèria de tarifació social s’han aconseguit en la taxa d’escombraries. De cara al 2017, els que visquin en un pis més barat, segons el valor cadastral, pagaran un 25% menys que fins ara, i els que ho facin en un de mes car, un 25% més. Però aquest valor és el criteri més just? “Si ho féssim sobre la renda en base a quina hauria de ser; la del propietari o la del lloguer?” es pregunten des del consistori. Una altra opció seria fer pagar més a aquells que generen més quantitat de brossa, cosa que podria establir-se segons el nombre de residents a l’immoble. Però això, per exemple, seria contradictori amb la bonificació de la taxa que tenen les famílies nombroses.
IBI. El principal impost que gestiona un Ajuntament és alhora un dels més inflexibles i que dóna menys joc en matèria de progressivitat. “Necessitem una normativa que sigui més flexible, és un impost que ha quedat obsolet”, afirma Jerez. Les exempcions i bonificacions obligatòries vénen molt taxades per la normativa que regeix l'impost, i només preveu les de família nombrosa. Per a la resta de col·lectius, com ara famílies monoparentals o persones o unitats familiars amb ingressos baixos, s’han d’aplicar a través de subvencions, per accedir-hi ha de presentar la renda.
El cas dels preus públics. Les tarifes que paguen els ciutadans per a serveis municipals com les escoles bressol, de música o d’adults, o bé per l’ús d’equipaments esportius i culturals, són els que es presten més a l’aplicació de la progressivitat fiscal. Com que no són impostos universals, seria més fàcil definir la tarifa a pagar segons la renda de cada cas particular. Però en aquest àmbit sorgeixen dos problemes. Les arques municipals (que s'omplen amb els diners de tots) aporten avui més del 50% del cost de serveis com l’escola bressol. Si s’aplica la tarifació social cal compensar la reducció aplicada a un segment determinat de contribuents per dues o vies; o ampliant la contribució que fa l’Ajuntament, que avui ja és molt elevada; o encarint el preu a la resta d’usuaris. “Les classes mitjanes, empobrides arran de la crisi, estan capacitades perquè es repercuteixi sobre elles un augment d’impostos perquè els ciutadans encara més pobres es puguin beneficiar d’una reducció?”, es pregunta el regidor de Serveis Centrals.
Consens social. “No podem incrementar els preus a unes famílies per baixar-los a d’altres si no hi ha un gran consens social”, resol Jerez. I en aquest sentit, considera, encara hi ha força camí per recórrer. En una societat massa acostumada a la picaresca, a l’economia submergida, als tripijocs amb els impostos i a les propietats no declarades, es fa més difícil hagi ciutadans que acceptin pagar més que altres pels mateixos serveis sota criteris pretesament objectius que sospitarien que en realitat no ho són tant.
Comentaris