Capgròs
El geògraf Carles Carrera (Maó, 1948) coneix de primera mà el cas de Mataró, com a expert en el comerç de les ciutats de l’àrea metropolitana. Per a Carreras, catedràtic de Geografia Humana per la Universitat de Barcelona, el declivi del comerç urbà tradicional a la capital del Maresme no és pas un cas excepcional, sinó que respon a una crisi de model que afecta tot el territori a nivell global. Però també creu que hi ha solucions, que impliquen una aliança entre el sector públic i privat tan complexa com imprescindible.
A l’hora de parlar de la crisi del comerç tradicional, per on comencem?
Per mi és més un model de comerç mediterrani. Entre el que passa a El Cairo, Nàpols i Barcelona no hi ha gaire diferència. Aquest és el sistema que està en crisi. Per què? Perquè no es limita tan sols al comerç familiar tradicional; és una crisi de la família en si, que no té res a veure amb la del segle XIX. Aquest tipus de botiga només pot funcionar si darrere hi ha una família que comparteix valors i feina, i això ja no és així: els fills no volen fer el mateix que els pares, i les botigues ja no donen suficient benefici per alimentar el nostre nivell de vida basat en un consum altíssim, que és el que ens diferència als països del primer mon respecte als del tercer. Se sol oblidar quelcom molt obvi: que el comerç és una activitat econòmica, i que si no dóna beneficis, es tanca. Per què funcionen els comerços paquistanesos? Perquè el model de família musulmana ho permet, perquè encara no ha canviat. Però també ho farà.
I a Mataró, què ens passa?
Mataró es va metropolitzar més de pressa que cap altra ciutat de l’entorn, fruit de tenir el primer tren i, després, la primera autopista del país. Sempre ha estat hiperconnectada amb la capital, cosa que té els seus avantatges i els seus inconvenients. Avui Mataró és l’Hospitalet de Llobregat de la segona corona metropolitana; sense Barcelona no s’entén. I això té molts efectes, inclòs en el camp comercial. No podem pensar en Mataró ni en ciutats similars al marge del fet quotidià metropolità. Mataró no fa de capital del Maresme, perquè de fet ni el Maresme existeix ja com a comarca, tot el territori és tan sols és un barri més de Barcelona.
“Les franquícies de grans marques no tenen cap arrelament: si pateixen pèrdues durant tres mesos, tanquen”
El problema avui el tenim al centre de la ciutat.
És un centre històric sense un gran patrimoni, ni un valor social i cultural de simbologia prou poderosa com perquè tingui una gran capacitat d’atracció. El que el diferencia és la proximitat amb el mar i el potencial del desenvolupament turístic, que li pot donar una mica més d’aire en aquesta societat del consum en la que vivim.
Però sembla que cada cop més preferim els centres comercials, de Mataró mateix o de l’entorn.
El cotxe és sagrat, el capitalisme l’ha imposat com a primordial dins la nostra escala de valors. Per això necessitem poder accedir al comerç en vehicle privat, quelcom que els centres comercials faciliten del tot. El casc antic de Mataró té problemes en aquest sentit però està prou bé si el comparem amb el de capitals comarcals que no són metropolitanes i que estan més degradats, com Balaguer, Valls o Tortosa. Aquest últim, que té una història i patrimoni impressionant, cau a trossos. Per què? Perquè no s’hi pot arribar en cotxe, i ja no és que ningú hi vagi a comprar: és que ningú hi vol viure.
“A molts cascs antics catalans la gent no vol comprar-hi ni viure-hi, simplement perquè no pot arribar-hi en cotxe”
Tot s’explica per la manca d’aparcament gratuït?
Hi ha més factors. Perquè hi hagi botigues i activitat comercial, necessitem densitat de població i capacitat d’atracció. Amb menys de 75 habitants per hectàrea, no funcionem. Caldrien fer operacions puntuals d’augment del parc d’habitatges en aquests barris, pensant especialment en la gent jove. Això seria fonamental, però un Ajuntament com el de Mataró te prou diners per fer això. Ni el de Barcelona, de fet. I no ens enganyem, a municipis com Granollers, teòricament menys lligats a la realitat metropolitana, els està passant exactament el mateix. És un procés que no es pot aturar.
Quina solució ens queda, si tot sembla tan irreversible?
A Mataró cal implementar el model anglosaxó del Business Improvement District (centres urbans que comparteixen els serveis col·lectius de neteja, seguretat o promoció finançada per uns recàrrecs obligatoris sobre l'impost municipal que grava la propietat). Però això implica que tots els comerciants s’han de posar d’acord, i això és tremendament difícil, perquè implica compartir riscos. Un nucli de botiguers organitzat, amb capacitat econòmica i una estratègia de futur compartida amb l’Ajuntament. Amb capacitat, per exemple, de comprar un local que hagi quedat buit i decidir entre tots quin tipus de comerç s’hi ha d’instal·lar. A això cal sumar-hi fires, mercats, activitats culturals i d’oci prou atractives que facin que jo, que visc a Barcelona, tingui ganes de venir a Mataró algun dia. L’Ajuntament també ha de poder cooperar amb altres municipis de la comarca, ser capaç de compartir estratègies i accions, però sovint els consistoris son massa antiquats per fer-ho.
“Els comerciants s’han de posar d’acord a l’hora de compartir despeses i riscos, i això és tremendament difícil”
Què pot fer un Ajuntament en un cas com aquest?
En el context actual els Ajuntaments són especialment dèbils, ja que circumscrivint-se tant sols al seu municipi no estan ajustats a la realitat territorial actual ni tampoc tenen els recursos econòmics per fer front a totes les necessitats. Els Ajuntaments, però també la resta d’administracions, diuen sempre que està a favor del comerç urbà, però no tenen cap capacitat de fer polítiques efectives. Se sol demanar que l’administració intervingui, però aquesta no pot posar diners a l’empresa privada així com així. Què pretenem, que un consistori pagui a la senyora Maria per tenir el comerç obert i així animi una mica el carrer, encara que no vengui res? Això és totalment impensable.
Comentaris