Els amazics sou la comunitat d’origen estranger més nombrosa de Mataró, però hi ha força desconeixement.
Som el poble autòcton del nord de l’Àfrica, des de fa més de 8000 anys. Som entre 25 i 30 milions de parlants, dispersos per països com Marroc, Algèria, Mali, Níger, Tunísia, Líbia o Egipte, a més de la diàspora migratòria dels darrers anys.

L’arabització d’aquelles terres no ha impedit que la vostra cultura sobrevisqués.
I abans de l’arribada dels àrabs es van produir les invasions fenícies, romanes i vandàliques. Cap al segle VII es va iniciar l’expansió de l'àrab i va començar l’arabització del nostre poble, però no s’ha aconseguit totalment. A Marroc la majoria de població és amaziga, i a Algèria supera el 25%. L'amaziga és una cultura i una llengua que sobreviu.

Però fins a quin punt ha sabut conservar els seus trets identitaris?

Els trets identitaris mai els ha perdut, en especial la llengua, si bé han minvat la seva força. Les invasions continues van provocar que els amazics es refugiessin en zones remotes, on es van mantenir aïllats i al marge d’influències directes. A més, el nostre caràcter com a poble és molt resistent.

Quina és la resposta dels estats davant les reivindicacions amazigues?
Els estats àrabs s’han construït seguint el model jacobí, “una llengua, una cultura i una religió”. Però la realitat dels seus territoris és molt més diversa. Sempre han vist les nostres reivindicacions com una amenaça a la unitat de la nació, pel seu component separatista. La relació amb els governs sempre ha estat conflictiva. Els habitants de la Cabília o el Rif (terres del Marroc i Argèlia amb majoria de població amaziga) tenen assumit que viuen gairebé en un país diferent, en una realitat lingüística, social i cultural paral·lela. La nostra història ha estat silenciada i falsejada. Som un poble que té assumida la submissió, però ara intentem despertar la consciència identitària.

En més d’una ocasió s’han establert paral·lelismes entre la situació dels amazics i la dels catalans. Hi veu punts en comú?
Hi ha nexes històrics comuns. Són dos pobles sense Estat, dispersos entre diferents països, i amb unes llengües i costumaris que han estat marginats. Per als amazics és un referent el procés de normalització del català a l’escola, les universitats i l’administració, malgrat que l'ús social de la llengua encara segueixi generant resistències i tensions.

A través de l’associació Taghrast-Espai Amazic també intenteu despertar la consciència identitària entre els amazics emigrats.
A moltes famílies amazigues de Mataró, que parlen amazic a casa, els diem que els seus fills haurien de venir a estudiar la llengua. I ens pregunten “per què?”. El moviment reivindicatiu amazic és molt potent, gràcies a l’empenta de gent jove, formada i preparada, que duu a terme moltes activitats tant al nord de l’Àfrica i a la diàspora... Però si la població general, la gent corrent, sense estudis, no veu en l’amazic una llengua i una cultura amb futur, no hi ha res a fer. Nosaltres volem conservar el costumari amazic, donar-li vida, recuperar la nostra història, ensenyar la nostra llengua.

Taghrast-Espai Amazic és una associació implicada també en moltes activitats socials a Mataró.
La majoria de membres de l’entitat ja estàvem en el món associatiu al Marroc. Militàvem pel canvi en moviments polítics, sindicals, feministes i pro-drets humans. Des de que vam arribar a Mataró (Aouattah ho va fer el 2004) vam decidir mantenir aquesta línia, organitzar-nos. Llavors vam contactar amb l’associació de veïns de Rocafonda i vam començar a celebrar la festa de l’Any Nou Amazic, que ja portem fent des de fa 8 anys. També vam entrar en diferents vocalies, em grups de teatre, ens vam implicar en les festes del barri.

I des de la seva doble condició d’immigrant i activista, quin anàlisi fa del fenomen migratori a Mataró, i de les tensions que se’n deriven?
És cert que l’arribada de població de diversos països genera nous reptes en la gestió de la diversitat. Però la dimensió d’aquest fenomen a la ciutat es distorsiona i es magnifica. Sembla que tots els mals es vulguin encolomar a la immigració. Especialment amb la crisi i els problemes que se’n deriven, la gent necessita un penjador, una causa de tots els problemes, i ho troba en els nouvinguts. Però molts no entenen que els primers afectats per una crisi són els més dèbils de la societat, en aquest cas els propis immigrants. Fa falta molta sensibilització per evitar aquests pensaments excloents. Per això des de la nostra associació també treballem per reivindicar la igualtat d’oportunitats, i oferim espais d’aprenentatge de l’idioma i de descoberta de l’entorn.

Des de la vostra entitat, com veieu la revolució que s’ha produït a Tunísia i a Egipte?
Amb molta emoció, especialment pel cas d’Egipte. Vaig plorar molt quan Mubarak va dimitir. Teníem un sentiment de desesperança tan gran que creiem impossible que tot això passés. Som una generació de persones que hem lluitat intensament des de la universitat, els sindicats i les associacions per demanar canvis als nostres països, i vam ser detinguts, exclosos de les escoles, torturats, empresonats, fins i tot desapareguts. Vam pagar un preu molt alt al Marroc i a la resta de països. El poble viu en una situació de desesperança i pobresa absoluta, els governs són incapaços de respondre a les seves demandes i els aboquen a l’emigració, a morir a les pasteres. És una situació insostenible, que pensàvem que la gent ja tenia assumida i ja no protestaria més. Però afortunadament no ha estat així.