Tres lustres donant veu a l’art mataroní i maresmenc. L’Espai Capgròs celebra 15 anys d’activitat ininterrompuda al servei dels artistes del territori, i ho fa amb una exposició molt especial, a càrrec de l’escultor Manuel Cusachs, que s’inaugura el proper dijous 30 de novembre a les 19.30h. Es tracta d’una sala que és molt més que el vestíbul de la seu de l’empresa Capgròs Comunicació. Des de la seva inauguració, l’any 2002, s’ha convertit en un espai expositiu de l’art mataroní i maresmenc. Peculiar, sí, ja que la idiosincràsia de la sala la fa diferent a la d’una galeria d’art. Petita i modesta, també. Però el balanç d’aquesta dècada i mitja mostra la importància que aquest espai ha tingut per a l’art local i els seus creadors, ja siguin novells o consagrats, desconeguts o ben famosos. Un total de 165 exposicions en són la prova.

Dijous 30, a les 19.30h a l'Espai Capgròs (c/ Sant Benet, 16-18), inauguració

Fragment de l'entrevista de Capgròs a l’escultor Manuel Cusachs per saber què podrem trobar a l'exposició que es podrà veure des del dia 30 de novembre a les parets de l'Espai Capgròs.

Com planteja l’exposició del 15è aniversari de l’Espai Capgròs?
Serà un tast retrospectiu amb dibuix i escultura, com ara el cap d’en Josep Pla –el meu mestre i l’home que em va culturalitzar- o de la sèrie ‘El caminant i el mur’ basada en el llibre de poemes de Salvador Espriu. No hi faltarà algun element mataroní, com una rèplica de Les Santes al c/ Pujol.

 A l’hora de dissenyar una exposició seva, quins són els elements clau?
A les meves exposicions sempre hi ha el dibuix preparatori de cada peça, perquè vull que es vegi que l’autor arrenca del dibuix. Tot és dibuix, una escultura també. Es pot dibuixar amb un llapis i un paper, o bé físicament amb el fang, però al final esculpir és dibuixar. Els arquitectes també creen els seus edificis amb un llapis.

Encara que sigui una retrospectiva petita, el veurem a vostè en tota la seva varietat de temes, obres i materials.
L’exposició recopilarà les tècniques que he emprat amb el curs dels anys. Del fang al bronze, la pedra, el ferro, el ciment... O el guix, també. A Itàlia vaig descobrir com els grans escultors transalpins empraven el guix no com a material de transició, sinó com a matèria creativa. Giacometti, Marini... O anant a França, a Rodin; les seves “Portes de l’infern” estan treballades totes en guix.

Si s’hagués de quedar amb una obra seva, quina escolliria?
Triaria el retrat de Josep Pla, que tenia una cara molt plàstica, molt expressiva. Jo l’admirava molt, a en Pla, i ell va valorar aquest retrat, fins i tot el va fer sortir a les seves ‘Obres completes’.