L’escultor Manuel Cusachs (Mataró, 1933) és un dels artistes maresmencs més importants de les darreres dècades. Mataroní resident des de fa anys a Òrrius, on té un magnífic taller que atesora gran part de les seves obres, Cusachs és conegut sobretot pels seus retrats, en forma de bust, de grans personalitats de la cultura i la política del país. De Josep Pla a Salvador Espriu passant per Josep Puig i Cadfalch o Josep Maria Flotats. Un home que desborda cultura, saviesa i experiència, quelcom que es destil·la en les seves escultures d’arrel expressionista i plenes de caràcter, que sempre capten l’ànima de qui retraten. Els seus treballs han estat exposats a Boston, Estrasburg o Roma, i a banda li han valgut la Creu de Sant Jordi. Per celebrar el seu 15è aniversari, l’Espai Capgròs li dedica una exposició.

Com planteja l’exposició del 15è aniversari de l’Espai Capgròs?

No és una sala d’exposició a l’ús, així que s’ha d’estudiar bé què hi fa. A més al gener tinc una retrospectiva a l’Ateneu de la Fundació Iluro. Serà una avantsala, un tast retrospectiu amb dibuix i escultura, com ara el cap d’en Josep Pla –el meu mestre i l’home que em va culturalitzar- o de la sèrie ‘El caminant i el mur’ basada en el llibre de poemes de Salvador Espriu. No hi faltarà algun element mataroní, com una rèplica de Les Santes al carrer d’en Pujol.

A l’hora de dissenyar una exposició seva, quins són els elements clau?

A les meves exposicions escultòriques sempre hi ha el dibuix preparatori de cada peça, perquè vull que es vegi que l’autor arrenca del dibuix. Tot és dibuix, una escultura també. Es pot dibuixar amb un llapis i un paper, o bé físicament amb el fang, però al final esculpir és dibuixar. Els arquitectes també creen els seus edificis amb un llapis.

entrevista Cusachs 7

Encara que sigui una retrospectiva petita, el veurem a vostè en tota la seva varietat de temes, obres i materials.

És cert que l’exposició recopilarà les tècniques que he emprat amb el curs dels anys. Del fang del principi al bronze, la pedra, el ferro, el ciment... O el guix, també. Va ser en una estada becada a Itàlia que vaig descobrir com els grans escultors transalpins empraven el guix no com a material de transició, sinó com a matèria creativa. Giacometti, Marini... O anant a França, Rodin, les seves “Portes de l’infern” està treballada tota en guix.

"L'exposició a l'Espai Capgròs serà una petita retrospectiva, amb dibuix i escultura, i peces com el cap d'en Josep Pla"

Si s’hagués de quedar amb una obra seva, quina escolliria?

Això és molt difícil. És com triar el teu plat favorit, si et dic ‘escudella’ em passaré la vida menjant només això? Però si m’haig de quedar amb alguna, triaria el retrat de Josep Pla, que tenia una cara molt plàstica, molt expressiva. Jo l’admirava molt, a en Pla, i ell va valorar aquest retrat, fins i tot el va fer sortir a les seves ‘Obres completes’

Com el va conèixer?

A través del poeta Ventura Ametller, que entrava a casa seva com si fos el seu fill. Ventura em va facilitar el contacte i l’entrada, la possibilitat de xerrar amb Pla, un home per cert que en sabia molt d’escultura, com a periodista i literat havia entrat a tallers d’escultors, en coneixia molt bé la tècnica. De fet en sabia molt de tot, perquè era un gran observador. Això és el que li cal a un artista per fer un bon retrat: ser observador. Qualsevol amb una mica d’habilitat pot fer un retrat, però quedarà marmori, fred. Perquè sigui fidedigne, com deia Pla, el que s’ha de capturar és el caràcter de la persona.

L’art com la impressió personal que les persones i el món deixen en l’artista.

Tu i jo anirem al bosc i veurem una muntanya, un arbre, un riu. I tu ho retrataràs d’una manera i jo d’una altra, segons ho veiem. Això és l’art al final, com mitjançant la cultura i l’emotivitat mostrem la manera com veiem la realitat. L’expressionisme era això, la realitat vista per cada artista, alguns dels quals fins i tot arribaven a entrar en l’ànima del retratat.

"L’art és com mitjançant la cultura i l’emotivitat mostrem la manera com veiem la realitat"

A vegades deu ser especialment difícil arribar a tals profunditats.

Jo he fet retrats a persones que he escollit i que m’han deixat que m’hi acostés, però com a escultor professional també n’he realitzat molts per encàrrec, fins i tot a famílies senceres. Aquelles persones que venen disposades a ser retratades i amb les quals es pot establir una comunicació emotiva resulten més fàcils de retratar i que en surti una bona obra. Però si la persona és distant, si no hi ha comunió entre el retratat i el retratista, ho fa més complicat.

entrevista Cusachs 1

Vostè ha arribat a fer retrats no ja de poetes, sinó dels seus poemes.

La interpretació de poemes per passar-los a l’escultura no és tasca senzilla. En el cas d’El caminant i el mur va ser tot un repte, però el resultat el tinc ben considerat dins de la meva pròpia obra. També ho he fet amb Carles Duarte, i alhora ell ha escrit poemes basats en escultures meves. 

A qui ha volgut retratar i no ha pogut?

Hi ha qui em va dir que no, que això era una pedanteria i que no volien exposar-s’hi. Altres els he fet d’amagat, secretament, com Jordi Pujol. Ell no volia que li fessin un bust per al Pati dels Tarongers, de cap manera. Deu ser que ja preveia que acabaria malament. Jo de fet n’estic segur, que era això. No és pas l’únic president de la Generalitat que ha esculpit. A Josep Tarradellas també, però després de morir. Hi havia tant de material gràfic seu per inspirar-se... La seva vídua, l’Antonieta, em va dir que havia capturat la seva mirada. Aquells ullets de punyetero que tenia.

"Si la persona és distant, si no hi ha comunió entre el retratat i el retratista, es complica molt"

I tornant a Mataró, també té esculpit a Puig i Cadafalch, que a part d’arquitecte i historiador de l’art va ser president de la Mancomunitat.

Un personatge ben controvertit. Ja passa que hi ha gent que neix quan no li tocaria néixer, que està molt per davant de la seva època. Ell i els modernistes van ser uns revolucionaris, trencadors de l’arquitectura, agosarats i avançats al seu temps. Però és curiós com, amb una concepció tan agosarada de l’arquitectura, després decoraven els seus edificis amb floretes, ocellets, nimfes, desmais... Carrincló a més no poder. Al mateix Puig i Cadafalch li agradava la pintura llepada i classiqueta, i va ser ell qui va aturar la decoració que Joaquin Torres-García preparava per al Palau de la Generalitat. I Gaudí fins i tot va arribar a dir que Cezanne era la mort de la pintura!

Mai ha estat una figura còmode.

Va ser un gran polític, i un personatge dur de caràcter, intransigent. Va patir tres exilis en vida, perseguit per les dretes i les esquerres. Una vida impressionant i molt incompresa. De petit sentia parlar d’ell molt sovint, perquè el meu besavi, un fuster mataroní, havia treballat amb ell. A la Galeria de mataronins il·lustres hi faltava ell i també un altre personatge incòmode, l’Antoni Puigblanch, que amb els seus escrits va desmuntar la Inquisició espanyola i això li va valer morir a l’exili a Anglaterra. Amb la tornada dels Ajuntaments Democràtics l’alcalde Joan Majó em va encarregar a mi en Puig i Cadafalch, mentre que en Puigblanch va recaure en qui va ser la meva mestra de pintura a Òrrius, Emília de Torres.

"Jordi Pujol mai va voler que li fessin un retrat per al Pati dels Tarongers. Crec que ja preveia que acabaria malament"

Encara pinta?

A vegades, quan em passa pel cap una batzegada, agafo els pinzells. Però sempre a l’estudi, la cadira de rodes ja no em deixa sortir.

Per acabar, volíem preguntar-li: Quan considera una obra acabada?

Com deia l’escultor reusenc Joan Rabull, una obra s’acaba quan ens cansem mútuament un de l’altre.  

entrevista Cusachs 3