La  històrica figuera de l’Anxaneta ha caigut.

Ella, que havia estat en aquella casa de pagès, que després es transformà en un magatzem de construcció.
Ella, que es va alegrar sentint cridòria de criatures, quan es convertí en escola.
Ella que tantes vegades havia fet de “portera”
Ella, que deixava amagar les baletes, “les caniques”, entre les seves arrels.
Ella, que feia aquelles excel·lents figues de “coll de dama”.
Ella, que li agradava notar les canyes, quan rodejaven les branques, tot “caçant” figues.
Ella, que tants i tants secrets, havia escoltat i guardat.

No ha pogut aguantar l’aiguat del Pilar, però ha sabut caure.

Diuen que les caigudes de figueres són dolentes.

Ella ho ha fet, quan no hi havien infants al pati.

L’“eficàcia” del servei de l’Ajuntament, ràpidament n’ha fet estelles. Un sentiment de tristesa ha envaït als “anxaneteros”.

La xarxa invisible que la figuera havia teixit entre els nois i noies, les mares i els pares, els mestres i les mestres...semblava trencar-se.

Sortosament quan l’Anxaneta canvià d’espai físic, alguns esqueixos d’aquella figuera s’escamparen per moltes cases, petites figueres que també han donat el seu fruit.

Una d’elles és al pati de l’escola de l’Anxaneta de la plaça de l’Havana.

Darrerament els nens i les nenes de l’escola Joan Coromines, també han compartit les ombres de la figuera.

Però hi ha vincles que no es trenquen  encara que la figuera no hi sigui, els lligams continuen fent-se.

Gràcies FIGUERA, per deixar-nos teixir amb tantes fulles aquesta comunitat i és que: TOTS SOM ANXANETA.