Juan Ortiz escriu l'article 'Orfes d'Ole Thorson'

Juan Ortiz

Orfes d'Ole Thorson

El catedràtic de filosofia Juan Ortiz traça la importància de la figura d'Ole Thorson, enginyer i referent de la mobilitat sotenible, i la seva relació amb Mataró

Semblava que esperés a que acabés el mes de març per morir, pel sentit del deure. Ole Thorson ha estat en actiu fins als darrers dies. A més acabava de publicar un nou llibre: 'Movernos. Caminando con seguridad y sostenibilidad'. Era el professor, el tècnic, el militant de la democràcia a la ciutat, el savi avançat al seu temps, l’amant de la llengua catalana amb accent danès, l’home del corbatí de llacet, emparentat amb el corbatí plebeu del company extremeny Alfonso Pedro Barrena Ruiz, un dels patriarques de Comissions Obreres del tèxtil i del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Ras i curt, era una veu imprescindible en els debats de mobilitat.

Thorson va néixer a Copenhaguen i allà es va graduar com a enginyer de camins, l’any 1964. Després es va instal·lar a Barcelona i aquí va desenvolupar tota la seva carrera professional. A primers dels anys 70, va fundar l’enginyeria INTRA des de la que ha realitzat nombrosos estudis de mobilitat. Va assessorar l’ajuntament de Barcelona, la Generalitat i també els governs municipals d’altres ciutats espanyoles, d’Europa i de Sud-Amèrica. A Mataró el vam conèixer per TVMataró quan tenia els estudis al carrer dels Álamos, de la Galeria Tertre de Nico del Río. El va presentar una de les persones que més sabia a Mataró de consumerisme, Àngel Tarrès Castellsaguer, una de les veus més incisives de l’Organització de  Consumidors i Usuaris de Catalunya (OCUC), bo i que no va poder evitar que fos parasitada per les corrents de dretes, Convergència i Unió, en temps de la família Torredemer. Tarrès, a més, era potser l’únic que sabia pronunciar correctament el seu nom de pila, potser perquè havia estat un dels responsables de l’intercanvi d’estudiants de l’Institut Alexandre Satorras amb centres de secundària de Suècia.

A inicis dels anys noranta m’estrenava en la paternitat responsable, eufemisme per dissimular que era la meva dona qui portava el pes de la família. Amb el cotxet de la criatura rodant per les estretes voreres de molts carrers de Mataró vaig fer-me més sensible a la discriminació que el vianant patia. Tenint com a referència la famosa frase de Marcelino Camacho (CCOO), “Que la democracia entre en las empreses” vaig intentar posar el meu gra de sorra per fer veure que això també era necessari en els carrers de Mataró. Van ser les lectures, comentaris, entrevistes i aportacions d’Ole Thorson les que em van fer adonar que els ciutadans d’a peu havien estat desposseïts del seu espai natural en favor del cotxe. En la campanya de les eleccions municipals de 1999 vaig intentar, com a col·laborador en el programa per part d’Iniciativa per Catalunya-Verds, introduir alguns elements inspirats en les orientacions que Thorson proclamava. Molts companys i companyes em miraven amb una certa prevenció, perquè jo també era usuari automobilista. Fa poc més de trenta anys, concretament, el 14 de gener de 1993, la direcció del diari Crònica de Mataró em donava veu amb un article força extravagant, “Creació d’un nou partit a Mataró: el Partit Peatonalista”. Haig de reconèixer que em sentia molt mimat per la direcció d’aquella publicació. Els vaig demanar que es publiqués el Dia dels Innocents, el 28 de desembre, doncs era un escrit provocatiu, propagandístic i de conscienciació ciutadana. Però ja se sap que els  rotatius tenen el seus ritmes; no em queixo. Em van permetre publicar cinc articles més en aquesta línia, fins el mes de desembre d’aquell any 1993. Després vaig tenir el privilegi de publicar a la revista de la Federació de AAVV de Mataró, i al diari El Punt del Maresme.

Hi havia un motiu que va fer de guspira: la manifestació que va haver a la Plaça Santa Anna i que va acabar amb el company Josep (Pep) Sivilla Bosch detingut perquè es va abraçar a un arbre de la plaça quan van començar a executar les obres de l’aparcament. Sivilla era un dirigent de la Federació de Associació de Veïns de Mataró. En aquell moment, Iniciativa-Verds va proposar rebaixar mig metre més per tal de no haver de tallar els arbres. El PSC-PSOE no va accedir; probablement pel sobrecost que allò suposava. I CiU, astutament, es va abstenir per no desgastar-se.  La plaça Santa Anna, el nostre saló noble com va dir el meu amic Jesús Nieto, no es mereixia aquell tractament.

Hi ha uns quants principis bàsics que Thorson va intentar inculcar: 1) A la ciutat, els cotxes no són la majoria. Hi ha molts més vianants i usuaris de transport públic que conductors de vehicles privats: un 25% contra un 75%. En tota l’àrea de Barcelona, la suma de vianants i de transport públic s’enfila gairebé al 80%. Els carrers han de tenir la proporció 60-40; és a dir, 60% de l’espai per al cotxe i el 40% per al vianant i per persones amb mobilitat reduïda. 2). El dret a moure’s amb cotxe ha d’existir. Però no el dret a arribar tan de pressa. 3) Hem de reapropiar-nos de l’espai que ha anat acaparant el vehicle privat. Però fer-ho val molts diners. Convertir en zona de vianants un carrer és un cost important. I, si hem de convertir en zona de vianants molts carrers, encara més. 4) Respecte a la mobilitat al treball i les queixes sobre l’augment del temps in itinere on cal la implicació dels sindicats de classe: hi ha plans de mobilitat que preveuen reducció de jornada, plusos i extres per als treballadors, etc.

Thorson va treballar per la millora de la seguretat viària la reducció de víctimes de sinistres de trànsit, especialment des de l'Associació Prevenció d'Accidents de Trànsit. Va ser un dels fundadors de Catalunya Camina, una entitat creada el 1991 i que vetllava pels drets dels vianants en la mobilitat urbana. Va presidir també la International Pedestrian Federation i va ser cofundador de l’associació per la Promoció del Transport Públic. A més, va ser professor associat en l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i ports de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) entre 1989 i 2007 de les matèries de Planificació i Economia del Transport. Podem dir que Catalunya avui és més justa gràcies a que per les seves classes han passat bona part dels 4.000 enginyers que han sortit de la Facultat en aquests darrers quaranta anys i que ara intervenen en la planificació del territori, perquè  Thorson és el pare de les pacificacions tan ingrates per al lobby del RACC, la Vanguardia i la dreta anti-Colau.

Ole Thorson era assertiu, ferm i educat en els seus arguments, i també desafiant. Afirmava, per exemple, quelcom que el candidat Trias de Barcelona hauria de saber: “Avui dia, el motor d’explosió és un atac a la salut de les persones”. També, respecte al canvi climàtic ens fa reflexionar: “No s’ha demostrat que produir cotxes elèctrics sigui més ecològic que cotxes de petroli”. Bona feina, mestre Ole. Gràcies, moltes gràcies.

Etiquetes: