La mataronina Agit Baqué portava 22 anys treballant en una empresa multinacional. “No tenia cap intenció de marxar-ne, ni se m’havia passat pel cap”, recorda. Però l’any 2010 li van oferir un nou càrrec, de major responsabilitat, en un àmbit que no li interessava. I va concloure que era el moment de dir que no. “M’havia de fer gran i marxar de casa”. I va decidir sortir del niu laboral, en un salt sense xarxa. Volia crear un projecte propi, però no tenia en ment què ni com. Va haver de donar-se un temps perquè totes les idees que li ballaven pel cap prenguessin forma en un únic relat. “Va ser com un tetris, fer encaixar en un mateix espai les tres vies de negoci que tenia clar que volia muntar”. Una galeria d’art, tallers per a nens i adults en diferents àmbits i activitats en el camp de l’educació especial. Aquestes són les tres potes inicials sobre les que s’ha sustentat La Destil·leria, que va obrir portes a l’estiu de 2014 en un ampli local al Camí Ral. Actualment encara la seva tercera temporada com un dels espais més singulars de la ciutat.
Com vas aconseguir encaixar totes les peces?
Hi havia tres branques: una galeria que omplís el buit expositiu existent a la ciutat en el camp artístic; tallers extraescolars que fossin com m’agradaria i que com a mare de dos fills no trobava; i propostes en el camp de l’educació especial on tothom hi tingués cabuda. A l’estranger hi trobes centres culturals on hi passen moltes coses i de tota mena, però em feia patir si sabria lligar les idees que tenia. Al final, però, va anar molt millor del que em pensava. Ben aviat la gent ho va entendre molt bé, i fins i to ho sabia explicar millor que jo! Els usuaris s’ho han fet seu.
Com ha evolucionat la Destil•leria en aquests més de dos anys?
La Destil·leria no és un concepte tancat. Hi passen molts coses que en un principi no hi estaven previstes, gràcies a la sinèrgia de tot l’equip de professors, d’artistes i d’usuaris. Aquells aspectes que en un principi eren els pilars clars del projecte avui potser ja no són tan visibles, uns s’han difuminat, els altres han crescut... Per exemple la galeria d’art, pensava que trigaríem més a consolidar-la però s’ha establert de manera molt ràpida en el circuit artístic de la comarca i fins i tot de Barcelona.
No és, però, una galeria d’art convencional.
A Mataró no hi havia cap espai privat on els artistes hi poguessin mostrar la seva obra. Sort de l’associació Sant Lluc i les seves diverses sales. A La Destil·leria per desgràcia no tothom hi pot venir a exposar, les nostres exposicions tenen un fil conductor, i duren de cinc a sis setmanes, per tant no en fem tantes al llarg de l’any. Ara venim de l’exposició “300”, amb 26 artistes de Mataró de força renom oferint obres amb un mateix format i preu, i ha funcionat molt bé. Però altres projectes no estan pensats des d’un punt de vista comercial, sovint volem anar més enllà de la venda. Per exemple, la propera exposició es basarà en “un dia, una obra”. A la sala hi haurà cada dia només una peça, i el seu creador hi serà, atenent els espectadors.
Una de les coses que més atreu l’atenció de la Destil•leria és l’espai on està ubicat. Com el vas trobar?
Un dels fills de la família propietària és amic meu. Jo ja el coneixia, i vaig crear el projecte de La Destil•leria amb aquest espai ja en ment. Hi havia hagut una botiga de llums però feia temps que el tenien tancat i sense intenció d’obrir portes. Els vaig exposar la meva idea i van ser molt generosos, ja que van dir que sí des del primer moment.
Ha de ser complicat gestionar un projecte com La Destil•leria sigui rendible, o com a mínim s’aguanti.
La veritat és que no és fàcil tirar endavant un espai que no està pensat per generar ingressos. Implica treballar molt, que el projecte formi part integral de la teva vida. Això vol dir que no hi ha caps de setmana, ni nits ni matins. La implicació és total si vols que se sostingui. És un procés molt intens, en el qual aprens cada dia però en el que tampoc tens temps per aturar-te massa. Sempre has de pensar més endavant, tot i que dels errors es d’on aprens més. La premissa és tot allò que fem tingui un sentit. Soc una mica pesada a l’intentar trobar sempre el per què de les coses que impulsem, si no el trobo no té sentit i no em motiva. És una aposta per la qualitat, vull que la gent que vingui a una exposició, a un taller o a una altra activitat marxi amb la sensació que ha valgut la pena.