El 21 de juliol de 2022 el Ple de l'Ajuntament de Mataró va acordar atorgar el títol honorífic de Filla Adoptiva de la Ciutat a Elvira Rocha Barral, en reconeixement a la seva tasca a favor de l'ensenyament públic a Mataró, especialment entre els anys 1963 a 1969. La candidatura va ser impulsada des del 2017 per quatre ex alumnes de l'Institut Alexandre Satorras, també docents: Mite Ferrer, Francesc Villà, Pere Fradera i Juan Ortiz.
L'Elvira Rocha va dirigir el primer institut al Mataró de la postguerra, continuant el llegat iniciat per l'Alexandre Satorras i l'Angeleta Ferrer, en una època de grisor política i didàctica, aportant junt amb el seu equip un treball progressista, compromès, modern i valent fill de l'Institut Escola de la República, desafiant la ideologia i la mala pedagogia imperants en el moment. L'Angeleta Ferrer seria el seu far, de qui ja tenia referències.
El matrimoni Satorras-Ferrer era al COPEM (Centre Oficial de Patronat d'Ensenyament Mitjà) de Mataró de pas, castigat pel franquisme. Un altre director també represaliat, en Joan Roig, va aprofitar la seva experiència per acomboiar l'Elvira Rocha, en la tasca de nova directora. Era una dona amb gosadia i seguretat a qui no aturaven els obstacles.
De la seva empenta en van sortir dos edificis per a la ciutat i la comarca en ple funcionament, destinats a l'ensenyament secundari públic en una època en què no n'hi havia cap. I això només en els sis anys que van del 1963 al 1969. El resultat en va ser l'actual Damià Campeny i l'Alexandre Satorras.
Va fer normal que a les aules estiguessin nois i noies junts. També va habilitar, a sol·licitud de gent treballadora, un règim nocturn per tal que poguessin acabar els estudis de Batxillerat.
L'Institut va començar a ser sospitós, perquè va aconseguir, dins la minoria de la població que en aquella època estudiava batxillerat, que fills i filles de gent amb pocs recursos poguessin compartir estudis amb filles i fills de famílies acomodades. Aquesta va ser una mostra de la força de l'obra que van encapçalar el tàndem Rocha-Roig i la resta del seu equip. En començar a tenir tan d'èxit es va generar inquietud, que van convergir l'alarma de la burgesia, l'alarma de la Falange, d'en Soler Fonrodona, que era el regidor. Va aparèixer un número de la revista Fuerza Nueva que deia: "El comunismo se filtra en la Enseñanza Media estatal de Mataró"... I explicava que "hi havia un institut que era comunista..."
L'últim any de la direcció d'Elvira Rocha van arribar quatre professors nous: en Cirac, l'Arregui, l'Iribarne i l'Enríquez. Aquests quatre, la "quadriga", van presentar una denúncia contra ella. Les infraccions administratives que la pròpia Elvira reconeix van ser l'excusa oficial, però els motius de pes en van ser uns altres.
Abans les autoritats ja van començar a assetjar-la: El propi governador civil de Barcelona la va cridar al seu despatx per obligar-la a posar el "pal" de la bandera, doncs havia estat denunciada per l'extrema dreta per aquest motiu. Ella va demostrar que a molts instituts no hi havia cap "mástil". El governador, enfurismat, la va fer fora del despatx immediatament. Quan després van cremar la bandera i la Brigada Político-Social la va cridar a la comissaria del carrer Llauder, la van pressionar: "parli, han cremat la bandera; digui'ns qui ha estat". Elvira Rocha, amb el seu coratge habitual, va respondre: "jo els donaré compte de les matemàtiques que sap un alumne de l'institut, o del llatí que sap, de les possibilitats docents o d'estudiar que té... D'això de la bandera, encara que ho sapigués no els ho diria..."
Va haver de marxar de Mataró, cap a El Prat de Llobregat, on va coincidir amb la muller de Manuel Vázquez Montalbán, també professora. El director, de forma discreta, li va assenyalar que hi havia un policia de paisà que la vigilava des de l'aparcament...
Va haver de marxar a Madrid "exiliada", al barri de San Blas, on continuaria la tasca, pedagògica i social d'Angeleta Ferrer. El seu prestigi era gran i la van fer representant dels catedràtics d'institut a la "Platajunta", organisme unitari de l'antifranquisme. Més endavant, la van fer directora de l'institut dels periodistes, un institut públic amb alumnes seleccionats, fills de la professió. Ella s'hi va oposar a aquests privilegis.... Al cap d'un any va rebre una carta de cessament de l'alt càrrec de l'administració educativa. La signava Alfredo Pérez Rubalcaba. En preguntar-li al seu cosí el motiu, l'escriptor i editor Carlos Barral, senador del PSC, aquest li va respondre: "simplement, tu no ets dels seus". Els socialistes havien hivernat quaranta anys però venien trepitjant fort.