El discurs final

“Us vull fer una declaració”, va dir ell. El to era tan solemne que l’audiència es va congelar en un silenci elèctric. “A Montblanc, avui, dia 14 de novembre de l’any 2003.” Presidia una sala de l’Arxiu Comarcal. Sota un gran quadre de Sant Jordi matant el drac. A costat d’una senyera flamant. Davant d’un cartell on es llegia ben clar Visca Catalunya! “Estem a punt d’iniciar la segona etapa del nostre autogovern.” Ah, era això: havia vingut a investir-se president!

Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas i Jordi Pujol. No se’n va deixar ni un. I ara, ell. “Els que ens han precedit han constituït un llegat que ens toca honorar, però també preservar. I encara més, engrandir. Faig meu aquest compromís.” Estupefacció entre els assistents. Respiració continguda. Quina profunditat! “El futur es trena amb cordes noves, però també amb vímets antics.”

El successor va recordar el seu peregrinatge des de Roma, fa més de quatre anys. I avui, com Buda sota l’arbre sagrat, ell es reclouria a meditar al Monestir de Poblet. Encara que només fos per unes hores. “Vull recapitular, asserenar l’esperit, repassar i confirmar les certeses bàsiques que m’han empès a lliurar aquesta batalla per Catalunya.” Va mesclar física, metafísica i poesia: “Em cal passar de l’espai al temps”.

Era un discurs èpic, vibrant, de ressons històrics. No es podia trencar la màgia: ningú va gosar dir-li que les eleccions encara s’han de celebrar. Se’n deu recordar, oi?

Diumenge serà una nit emocionant.

Etiquetes: