Cada dia de la setmana, a les vuit del vespre en punt, al balcó a aplaudir. Aquest senzill gest ciutadà ràpidament es va escampar com la convocatòria diària amb la qual reconèixer i agrair la tasca dels professionals que combatien el virus als hospitals i centres sanitaris. Eren, aquells primers dies de confinament i estat d’alarma, dies de gran efervescència informativa i escassetat de materials de protecció. De notícies, esmenes, xifres que feien (i fan) feredat. I davant l’allau d’incerteses i l’evidència que als centres sanitaris s’estava combatent un virus perillosíssim i mortal de forma exemplar, es va estendre aquest senzill gest. A les vuit del vespre, sortir a aplaudir.
A partir d’aquí, cada carrer, bloc o barri feia la seva. De la mateixa manera que hi havia llocs en els quals era poca la gent que sortia, en altres es va crear una gran simbiosi comunitària. La música va fer acte de presència, traient del bagul dels records de dècades enrere cançons com el ‘Resistiré’ del Dúo Dinámico. Els aplaudiments duraven més o menys i en alguns casos s’acompanyaven d’enceses i apagades frenètiques dels llums de casa o de converses i tertúlies posteriors.
Als mateixos balcons on s’aplaudia hi van aparèixer pancartes benintencionades amb eslògans positius o de reconeixement als sanitaris i, de fet, la cita de les vuit del vespre també es vivia als hospitals, als passadissos i habitacions, entre els propis professionals, com donant-se moral ells mateixos.
Les lliçons dels aplaudiments
1. La importància del sistema sanitari públic
Els aplaudiments van ser un reconeixement dels veïns als seus propis veïns que són treballadors sanitaris. Però també eren la reivindicació de la importància del sistema sanitari, la malla assistencial de servei públic més important que ens subjecta. La pandèmia ha estat, és i serà una autèntica prova de resistència per un sistema públic que a l’hora de la veritat s’ha revelat com l’autènticament eficient i referent en qüestions de salut pública.
Infermeres a la UCI B de l'Hospital de Mataró. Salut. Foto: Jordi Pujolar
Des de l’Hospital primer i des dels Centres d’Atenció Primària després, a partir de la segona onada, les bates blanques han estat a primera línia de batalla frenant la Covid amb exemplaritat i no sempre amb les millors condicions. Més aviat al contrari. Del tràngol sanitari d’aquesta pandèmia n’ha de sortir la reivindicació d’una sanitat pública necessària, bàsica i primordial.
2. La manca de finançament i recursos
La pandèmia ha estat un temporal continu, una pluja perfecta que ha posat a prova la sanitat pública, sí. Però plovia sobre mullat. Recordar com als inicis de la crisi no hi havia Equips de Protecció Individual als hospitals que s’omplien de pacients del virus pot fer un cert pànic ara que es duu la mascareta per a tot, menys quan s’està a casa. Però va passar. Faltava material i faltaven recursos i l’abast numèric d’aquell tsunami de casos de les primeres setmanes va convertir els hospitals públics pràcticament en centres específics de Covid-19.
Vaga dels MIR de l'hospital
El llast en forma d’altres especialitats entre ajornades i desateses, l’evident falta d’eficiència de segons quins seguiments mèdics a distància o el col·lapse de l’atenció primària són altres exemples que han portat a la pràctica tot allò que es denunciava des del temps de les retallades en sanitat, en un plànol més teòric o reivindicatiu. Amb un sistema públic desbordat, molta gent no ha tingut més remei que anar a mútues i sanitat privada per no quedar desatesa. Hi ha hagut protestes dels propis professionals o de la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública, a més de pronunciaments polítics i declaracions institucionals d’aquelles que tenen un recorregut nul. Si d’aquest 2020 no se’n treu la lliçó d’apostar per ciència i sanitat pública es podrà ben dir que no n’hem tret res de res.
3. El problema amb el model de residències
Que la maleïda Covid-19 fos un virus especialment mortal amb les persones d’avançada edat que presentessin allà diferents problemàtiques o simptomatologies és una causa però no pot ser l’explicació directa que justifiqui l’autèntic drama que s’ha viscut en aquest país amb les residències de gent gran. El virus s’ha acarnissat amb aquests centres, despullant en molts casos les ineficiències i imperfeccions d’un model assistencial de la tercera edat que, en el millor dels casos, escapava de qualsevol control o model transversal. A Mataró hem vist des del cas de la residència de La Gatassa (el més crític, amb una vintena de morts) a escenes com l’exèrcit espanyol desinfectant instal·lacions o brots en altres centres.
La Residència de gent gran a l'avinguda Gatassa de Mataró. Foto: R. Gallofré
El problema ha estat veure que en molts casos el model de residències promogut era en molts casos un agreujant del problema. Que a les residències hi faltés des d’equipament medicalitzat a personal, condicions d’aïllament o EPIs en molts moments, junt amb la gestió privada o concertada, amb informacions contradictòries i la intervenció tardana de l’administració, han revelat que sota el drama de les residències i la feblesa endèmica de les seves persones usuàries davant un virus mortal i contagiós com aquest hi ha un problema de model, concepte i finançament.