-

V. B.

'Amb vestits de neoprè de 3.000 € et mors de fred, imagina't els refugiats'

Roger Comas, veí de Sant Vicenç de Montalt, explica la seva experiència amb els refugiats com a socorrista a l'ONG Proactiva Open Arms

"Sóc veí de Sant Vicenç de Montalt. Fa quatre anys que treballo per a Proactiva, com a socorrista a la costa del Maresme. Arran del drama que es vivia a l’Egeu, un dels caps de l’empresa va crear l’ONG Proactiva Open Arms, dedicada a salva vides al mar. Jo sóc submarinista professional, també patró portuari, nedador de rescat, tinc carnets de conduir de tota mena, així que vaig pensar que seria útil allà i m’hi vaig apuntar. Em dedico sobretot a temes logístics, porto les motos d’aigua i altre material des d’aquí fins a Lesbos, necessito cinc dies per arribar-hi entre els viatges per carretera i els ferris. I quan hi sóc m’hi quedo uns dies, perquè de feina n’hi sobra.

El primer dia que érem allà hi va haver dos naufragis molt bèsties, amb més de 200 persones a l’aigua i ningú fent res. Vam aparèixer nosaltres, quatre paios amb dues motos d’aigua, per rescatar-los. Vam sortir en fotos a mitjans d’arreu del món, i les donacions a Open Arms es van multiplicar. Ara el ritme ha baixat una mica, però les primeres setmanes arribaven més de 80 barques a diari, amb unes 60 persones en cada cas, de dia i de nit, amb avis i nadons de mesos. A les 2 de la matinada et picaven a la porta i vinga, a baixar en rapel per les roques. A aquelles hores et mors de fred, i això que portem vestits de neoprè de 3.000 euros, guants i gorres, imagina’t com ho passen els refugiats.

El primer cop que em vaig trobar amb aquest panorama em va impactar molt, però a mesura que passen les setmanes t’hi acostumes, fas com els burros, només mires endavant i vas per feina. Però clar, quan encara no has vist cap mort i et toca treure’n un d’una barca, o quan rescates una mare i un fill i en arribar a la costa t’omplen de petons, això et marca molt. Un company meu va treure un nano mig mort d’un vaixell. Al cap d’un mes ens va enviar una fotografia des d’Alemanya, en senyal d’agraïment. Ara des de casa veig per televisió com les fronteres estan tancades, la situació llastimosa dels camps de refugiats inundats, nens vivint en el fang. Penses en tot el que han de passar per creuar el mar, sense saber que els espera aquest panorama, sense ser conscients que segurament els deportaran a Turquia, el país que han deixat jugant-se la vida.

L’últim cop que vaig ser-hi era el febrer, i espero tornar-hi aviat. D’aquí a poc comença la temporada de platges a Catalunya i no sé si em deixaran marxar de nou, però ja et dic que jo em quedaria vivint allà, m’hi sento molt més útil i realitzat. Després de ser a Lesbos, quan tornes a casa et preguntes: i jo què hi foto aquí?"



Etiquetes: