Joan Salicrú

La punta de llança de les processons

La tenacitat demostrada pels Armats de Mataró en desaparèixer la Processó de Divendres Sant el 1969 va possibilitar-ne la recuperació el 1986

El 300 aniversari que enguany celebren els Armats de Mataró és motiu de celebració per a l'entitat, òbviament, però també per les germandats i confraries que omplen els carrers de la ciutat aquests dies de Setmana Santa. I no només en un sentit de germanor, sinó perquè sense la pervivència d'aquest cos fins als nostres dies difícilment les germandats i confraries haurien aconseguit tornar a treure el nas dins el calendari festiu de la ciutat a partir de 1986.

El 1969, fruit de la concepció revisionista del moment, l'Església havia decidit suprimir la processó de Divendres Sant –igual que es faria amb la de les Santes-. Els Armats, per tant, havien de guardar llances, cascs i vestits indefinidament, sense saber si mai més podrien tornar-los a lluir en públic.

Els homes forts dels Armats, de totes maneres, no es van desanimar. Creien que el temps els donaria la raó. I durant una dècada van mantenir encesa la flama de l'entitat, fins que el 1981 es va presentar una oportunitat irrebutjable: el rector de Sant Andreu de Llavaneres, mossèn Jaume González-Agàpito -pertanyent a l'ala més conservadora de l'Església de Barcelona-, els oferia la possibilitat de sortir a la processó de Divendres Sant de la població.

Per a ells res era el mateix que sortir pels carrers de la seva estimada ciutat, però mentre la capital del Maresme no els reclamés la seva tornada van firmar un pacte de fidelitat amb Llavaneres. El fet és que la vila maresmenca va rebre els caps de ferro mataronins amb entusiasme. I a més, l'olfacte dels Armats -que intuïen un cert interès dels mataronins per la seva causa- no va fallar i en poc temps es va convertir en una tradició que els habitants de la capital del Maresme anessin a Llavaneres a veure els Armats. De totes maneres, Mataró semblava encara difícil de “reconquerir”, tot i que a partir de 1983 els Armats comencen a escenificar La Passió a l'Esplanada de les Caputxines, tradició que continua avui després de diversos canvis d'ubicació –Valldemia, l'Hort del Rector, Santa Maria, Monumental, Sala Cabañes i teatre del Casal L'Aliança-.

Els passos endavant en la recuperació dels Armats havien servit, de totes maneres, per a una altra cosa: animar els partidaris de recuperar les processons a sortir al carrer. L'èxit dels Armats els donava arguments per passar de les paraules als fets. Un d'ells era Salvador Domínguez, impulsor de la Confraria del Sant Crist de l'Agonia. “Alguns estàvem lluitant des de feia anys per tornar a sortir. I vam pensar: ‘Si es fa a Llavaneres, perquè no es pot fer aquí? Va ser com un mirall”, recorda.

Tot i comptar amb l'animadversió expressa dels rectors de l'Església mataronina, aquell mateix 1986 va tornar a sortir la processó de Divendres Sant, per disgust d'uns i per satisfacció d'uns altres. “El primer any va ser com de prova. La veritat és que no sabíem què diria la gent”, recorda Domínguez. L'èxit de convocatòria els va sorprendre i alhora alleugerir: molta gent tenia ganes de tornar-los a veure al carrer.

Els Armats de Mataró, però, respectuosos amb el principi de jerarquia propi dels cossos militars no volien reaparèixer a la seva ciutat sense el vist-i-plau explícit dels seus comandants –l'Església de Mataró-. Només sortirien si el Consell Pastoral de Mataró (COPAM) donava el vist-i-plau al retorn de les processons.

Mentre no arribava aquest reconeixement, de totes maneres, els Armats no s'estarien quiets. Al contrari, van decidir a usar totes les armes que tenien entre mans. Jaume González-Agàpito va decidir donar un nou cop de mà als caps de ferro amb una jugada diplomàtica magistral. Aprofitant els contactes que tenia al Vaticà –havia estat ambaixador de la Santa Seu al Sudan, cosa amb motiu de la qual rebia l'apel•latiu de monsenyor- el rector de Llavaneres va proposar als Armats d'anar a visitar ni més ni menys que el Papa Joan Pau II. Dit i fet. El 24 de setembre Karol Wojtyla es fotografiava amb els “soldats de la pau” mataronins, imatge que va donar la volta al món i que també va arribar, evidentment, a Mataró.

El sentit últim de l'operació era claríssim. Com podia ser que l'Església de Mataró prohibís la sortida d'uns Armats que el mateix Papa de Roma, l'autoritat eclesial mundial, acabava de rebre a casa seva amb tots els honors? D'altra banda, l'anada en peregrinació a Montserrat el 10 d'abril de 1988, on van ser rebuts pel Pare Abat del moment, Cassià Maria Just, va donar encara una mica més de pàtina religiosa a un moviment al qual molts qualificaven de purament folklòric. El clamor popular perquè els Armats tornessin a desfilar per l'antiga Iluro ja era ineludible.

Finalment, el 1990, l'Església mataronina donava el sí a la recuperació de les processons com a mal menor i els Armats de Mataró van tornar a sortir pels carrers de la ciutat després de vint anys. En els darrers quinze anys, la popularitat dels Armats ha crescut espectacularment i ara la Setmana Santa de la capital del Maresme no s'entendria sense els caps de ferro. Fruit d'això és que el 2002 van ser declarats Patrimoni Cultural de la Ciutat. Els Armats arriben doncs al 300 aniversari més vius que mai.

Etiquetes: