-

capgros.com

Susana Linares, recepcionista d’un gimnàs a Isla Margarita

Testimonis de mataronins que viuen a l'estranger

Em dic Susana Linares i visc a una illa, Isla Margarita, a Veneçuela. Treballo des de fa dos anys i mig a la recepció d’un gimnàs. Estic aquí des de fa 6 anys, abans tenia un restaurant a Barcelona i em vaig cansar. El marit coneixia l’illa des de feia anys i sempre me’n parlava. Quan em vaig cansar del restaurant li vaig proposar de venir. Em va agradar que fos el Carib i que fos estiu tot l’any. Vam decidir quedar-nos.

Ara fa dos anys que ens vam separar i ara visc amb un veneçolà, l’amor de la meva vida, així que per suposat no tinc cap intenció de tornar perquè la meva vida està aquí. Tot i això, un cop l’any vinc a Barcelona i Mataró a veure la família.

Aquí tot és molt diferent. El país està molt endarrerit, començant pel president que tenim. La política aquí es viu amb molta intensitat. Jo crec que això és una dictadura, i una sent molta impotència de no poder fer res. Per exemple, ara que hi ha hagut eleccions presidencials, parles amb la gent i veus que la majoria no aguanta a Chavez, però en canvi, continua guanyant. Jo ho veig com un frau electoral, però no es pot fer res. Jo, de fet, no puc votar perquè encara no estic nacionalitzada, ara m’estic informant de com fer-ho.

Tenim un problema greu amb les coses bàsiques: aliments, llum i agua. Com que tot és important, és necessiten grans solars per portar la mercaderia. Aquí la moneda són els bolivares, i el govern té el control del canvi, no dóna a les empreses prou dòlars a canvi oficial, que està a 4,3. Les empreses han de aconseguir els dòlars en negre, on el canvi està a 13 i l’euro a 17. Per tant, tot és molt car, i no arriba de tot. Has d’anar als supermercats a veure que trobes, perquè moltes vegades no hi ha productes bàsics com arròs, llet, farina o sucre. També hi ha molta inseguretat. No es pot sortir amb un rellotge d’or o coses de valor. I hi ha molts talls de llum, i llavors tampoc arriba l’aigua perquè les cases tenen tancs que funcionen amb bombes elèctriques. 

Mataró, en la distància, la veig com la ciutat on vaig néixer, conservo molts records i nostàlgia. Es troben a faltar moltes coses de Mataró. És una altra manera de viure. Però l’ésser humà s’adapta a tot. Una cosa que va començar a agradar-me per ser el Carib, el sol i la platja, ara és la meva ciutat, on visc, on tinc les meves amistats, la feina i l’amor de la meva vida. Sí que trobo a faltar el menjar, la paella de la meva mare...



Etiquetes: