Dogville, la hipocresia americana segons Lars Von Trier

L'escenari, un petit poble rural de l'Amèrica profunda. Els personatges, els membres d'una comunitat que acullen a una bella fugitiva perseguida per policies i gàngsters. La representació, insòlita, en un plató, amb les cases i els carrers del poble pintats en blanc sobre un terra negre i amb només els elements escenogràfics més essencials. Així, recreada artificiosament, és l'Amèrica que el realitzador danès Lars Von Trier retrata a la seva darrera pel·lícula, Dogville. Dogville, com qualsevol dels títols anteriors del provocador realitzador danès, no és una pel·lícula ni còmoda, ni senzilla. Amb una irònica referència literària a Mark Twain i organitzada com una novel·la -amb un pròleg i nou capítols conduits per un narrador omniscient-, Dogville pretén aprofundir en els racons més foscos de la societat nordamericana: la hipocresia, la ignorància, la violència. I ho fa de manera gairebé abstracte, despullant l'escena d'elements gratuïts, en una nova maniobra que, com el moviment Dogma'95 que Von Trier va impulsar, també convida a reflexionar sobre les pròpies estructures i trampes cinematogràfiques, les maneres de relatar. L'absència d'escenaris reals, de parets a les cases, deixa simbòlicament al descobert els hipòcrites i cruels habitants del “poble de gossos” al que arriba una misteriosa fugitiva, interpretada per una esplèndida Nicole Kidman a la que Von Trier tracta amb la seva misogínia habitual. Però més enllà d'aquest detall, Dogville mostra com la ignorància i la por inciten a jutjar als que són diferents i com aquests mateixos sentiments primàris desenvoquen en una espiral de venjança, corrupció i violència. Elements que, segons la mirada d'un europeu com Von Trier, defineixen les arrels més profundes de la societat nordmericana.