Reixach i Salicrú durant l'acte.

Ramon Radó

Alarona reclama una major sostenibilitat de la política urbanístistica

Gener Salicrú i Ramon Reixach desglossen les deficiències de la conservació del patrimoni arquitectònic en un acte celebrar al Museu Arxiu

Seguint la frase de l'historiador Manuel Sarabia (citada per Gener Salicrú) que descriu el carrer com "un museu a l'aire lliure", tant aquest l'historiador de l'art com l'economista Ramon Reixach van apostar per un escrupulós respecte pel catàleg municipal del patrimoni i una preservació de la memòria local a través dels edificis històrics. Tots dos ponents van encendre un llum d'alerta sobre l'actual dificultat de conservar elements arquitectònics històrics, fins i tot en casos que estan catalogats.

Amb el títol El centre de Mataró, rehabilitat o reinventat, l'associació Alarona va organitzar dissabte passat un debat sobre la conservació de l'arquitectura al centre històric de la ciutat. L'acte, amb certs tocs assemblearis, va acabar amb nombroses intervencions de la quarantena de persones que van assistir al Museu Arxiu de Santa Maria (MASMM) en defensa d'una major sostenibilitat en la política urbanística del consistori.

Salicrú va centrar la seva intervenció en els valors de l'arquitectura tradicional i va criticar que, amb l'actual boom immobiliari "s'enderroquen exemples valuosos i s'hi fan cases molt modernes que ja podríem trobar, per exemple, al Camí de la Serra: no val la pena". Davant d'aquesta allau constructora, l'historiador de l'art creu que l'única opció de conservar determinat patrimoni arquitectònic és que s'incorpori al catàleg municipal. Un exemple que va citar Salicrú és el de les rajoles de sotabalcó, de les quals Mataró és una de les ciutats de Catalunya que en conserva un major nombre. Salicrú, però, va advertir que, si res no canvia, "d'aquí a un temps només en quedaran les protegides, perquè sembla que les que no ho estan van totes a terra".

Certament, com va recordar Gener Salicrú, l‚especulació urbanística als centres històrics és un fenomen "que passa a tot arreu", però és especialment perillós perquè "el casc antic és la carta de presentació de la ciutat, allò que portem a veure a un visitant". És per això que Salicrú va defensar una arquitectura capaç de "conjuminar qualitat de vida dels residents amb una qualitat estètica".

Salicrú va acabar la seva intervenció fent una crida a conservar Can Cruzate, un espai que, per ell, suposa "una oportunitat de tenir en una sola illa de cases la història de l'arquitectura des del segle XVI al XXI, esperem que no es deixi perdre".

Un "Mataró way of life" arquitectònic
En la segona part de l'acte, l'economista i darrer guanyador del Premi Iluro de monografia històrica, Ramon Reixach, va traçar una panoràmica històrica de l'arquitectura de la ciutat. Reixach va defensar que existeix "un fil conductor en l'arquitectura tradicional mataronina; un fil conductor dinàmic, que va canviant, però mai és trencador".

En un primer moment, les cases de Mataró consten de planta baixa, primer pis i golfes i destaquen pel portal rodó de pedra picada i l'absència de balcons. Reixach va explicar que aquest model de cases s'inicia a les zones de pagès que envoltaven Mataró i posteriorment, cap al segle XVI, arriba a la ciutat. Un exemple n'és can Serra Arnau, darrere l'Ajuntament, on actualment hi ha el Museu de Mataró. Més tard, als segles XVIII i XIX, succeïrà al revés i serà el món rural qui copiarà les construccions urbanes. Aquests vasos comunicants entre l'arquitectura de pagès i de ciutat no han de sorprendre: Reixach va explicar que en l'època, "els mestres de cases són els mateixos al camp i dintre muralles" i per això no es troben dos models arquitectònics diferenciats.

A través de fotografies d'edificis com el Foment, Can Palauet o l'Iris del carrer Bonaire (el carrer que es posa de moda a la ciutat a partir del 1600), Reixach va exemplificar com a partir del segle XVII, les cases incorporen els balcons tot conservant elements característics com la portalada rodona. Aquest element, però, serà substituït a mitjans de segle pels portals plans. A més, com que la ciutat comença a ser mercantil, les golfes s'aprofiten per emmagatzemar-hi gènere dels comerciants.

L'últim guanyador del Premi Iluro va acabar el seu recorregut a finals del segle XVIII, quan els edificis que es contrueixen guanyen un pis i passen a ser de planta baixa, dos pisos i golfes. Alguns exemples d'aquestes construccions es poden trobar a La Riera i al carrer Barcelona, que van prendre el relleu al carrer Bonaire com les zones residencials de moda. Més enllà de la descripció històrica, però, Reixach també va lamentar la desaparició d'alguns edificis històrics de la ciutat, com el lloc on va néixer Miquel Biada, un exemple de casa dels pagesos de secà de la ciutat de la qual "només queda la placa".

Etiquetes: